[Pere Alavedra, Enginyer industrial]
En reprendre l’activitat després de vacances, vaig retrobar-me amb un amic, amb qui tinc un parell o tres xerrades l’any de forma distesa amb una bona cervesa, tots dos estiuegem al Pirineu, ell ho fa al de Lleida, jo al de Girona, ell situat entre l’agnosticisme i la indiferència, en el meu cas com bé sabeu soc creient.
Després de les paraules introductòries de com estem i com havíem passat l’estiu, em digué: “Ja tens fet l’article de novembre”. No m’esperava que la conversa derivés cap a aquests temes i li vaig respondre que no el tenia preparat, que just havia acabat l’article del mes d’octubre.
Tots dos fem via cap a la vuitantena, veiem com cada any ens deixen més amics, hem vist que avui ho tenen més difícil les persones que es mouen en el materialisme i la credulitat de la infinitud del món present que les creients en un Déu creador de l’univers. Hi ha una frase dels clàssics castellans que diu: “Dios escribe recto con reglones torcidos”.
Si el segle XVIII va ser el segle de les llums, quan semblava que el materialisme s’imposava afirmant que l’univers era etern i infinit; el segle XX ha estat tot el contrari, ha portat el coneixement no sols sobre la finitud de l’univers, sinó del moment precís de la seva creació.
Amb la teoria del Big Bang, nom per cert donat en to despectiu pels que creien que l’univers era etern davant dels que creien que tenia un principi, i la verificació de la seva finitud a la segona meitat del segle passat, avui coneixem quan l’univers es va crear, quan va sorgir el planeta Terra i també que és finit, i sabem quan morirà la Terra i quan s’apagarà l’univers, però no tinguem por, els nostres pocs anys de vida no són res davant dels milions d’anys de l’univers.
Assumir que l’univers és finit implica acceptar que va ser creat i que té una finalitat, això ens deixa entreveure l’existència d’un Déu creador.
Sempre he cregut que la vida es desenvolupa en tres plans paral·lels: un de material, en què regnen les lleis de la física, un segon metafísic o filosòfic i un tercer el pla de la revelació, com que són paral·lels, no tenen punts de connexió, per això no es pot treure una veritat física de la filosofia, ni al revés, cada pla té les seves regles, tot i que s’il·luminen, ja que la veritat és única i els tres plans han de mostrar-nos la veritat.
La gran qüestió és que l’acceptació d’un Déu creador i redemptor comporta fortes implicacions en el nostre obrar personal. Ja Blaise Pascal el segle XVII va dir: “O vius com penses, o acabaràs pensant com vius”. Aquesta és la trista realitat del nostre món.
Vàrem acabar la conversa tot dient: “Sembla fàcil viure pensant que som els amos de l’univers. Tot i que sovint dona esperança i la felicitat sentir-se estimat per un Déu pare misericordiós”, i “Déu estima cadascú tal com és, amb els seus defectes, en el seu amor, no idealitza les persones, les veu amb les seves contradiccions i flaqueses, amb les seves immenses possibilitats per al bé i amb la seva feblesa, que tan sovint enyora. ‘Coneix el que hi ha dins de la persona. Només Ell la coneix!’, i així l’estima, així ens estima”.
Estava a punt d’enviar l’article a DS quan va ocorre el desastre de la DANA a València, el primer que em va venir al cap va ser la frase d’A de Saint-Exupéry: “A vegades el que no passa en anys, succeeix en un sol dia. Mai perdis la fe i l’esperança”.
Aprofitem per recordar aquelles persones que han perdut la vida, els seus familiars i amics, en aquest mes de novembre en el fet que tradicionalment tenim presents els difunts.
