El madridisme va de ridícul en ridícul i, aquest cop, també en el punt extraesportiu. Un club que sempre s’ha considerat señor, que s’ha rigut del club amb qui competeix per sempre tenir el concepte valors a la boca i per dedicar esforços —segons ells inútils— en la formació i instrucció de joves futbolistes, en lloc de centrar-se a acumular Champions, que segons ells és l’únic que importa. Potser és per estar nosaltres tan vinculats amb la cultura dels valors i la formació constant que ens sembla tan miserable el que està fent el “gran club de la capital”. I la cosa, pel que sento, comença a molestar els madridistes de tota la vida, els mateixos a qui mai no els ha fet re donar suport a un club-estat i que s’han omplert tota la vida la boca de “señorío” i “casta” i “grandeza”. No és només que el Barça els atropellés, la setmana passada, sinó el detall que ningú, ni els capitans, ni els líders del vestuari, ningú, sortís després d’una derrota així a donar la cara davant de l’afició, demostrant que mentre guanyen —gairebé sempre—, tot molt bé, però que quan van mal dades, no se sap actuar.
El mateix l’altre dia, que quan van saber que el seu millor jugador no rebria la pilota d’or, van decidir boicotejar la gala i no presentar-s’hi. Com va això? Que el guardó només té valor quan el guanyes tu? Que com que no saps encaixar la derrota, prefereixes no aparèixer davant de les càmeres? Dic “derrota”, però és que va quedar segon millor jugador del món, ja em direu en quin cap cap que això pugui ser concebut com a derrota. Doncs en els caps dels que ja havien venut massa vegades la pell de l’os, dels que ja ho donaven per fet, dels que ja havien organitzat festes de celebració i dels que havien treballat per convèncer tota l’opinió pública per creure que l’únic món just era aquell en què el seu jugador sortia campió. Quins valors estan transmetent als seus seguidors? “Si no guanyo jo, és que val re”.
Tot plegat sona a rebequeria de nadó, i titllen de corrupte un trofeu atorgat pels vots de cent experts que, resulta que han votat en contra del criteri madridista. Són el tipus de gent (i a Espanya n’hi ha molts, d’aquests) a qui tant molesta la idea de democràcia.
Quan, de petits, ens ensenyen a llegir i a escriure, ens haurien d’ensenyar la satisfacció de guanyar i la virtut de perdre. La història, als catalans, ens ha fet experts en això últim. Però quin orgull.
