Aquestes tres paraules poden resumir els efectes de la DANA a València, Albacete i Andalusia. La magnitud de la tragèdia, sobretot al País Valencià, inevitablement ens fa girar la mirada i retrocedir més de seixanta anys per recordar l’episodi de les inundacions del Vallès.
Les conseqüències de devastació són gairebé les mateixes, però les circumstàncies en les quals s’han produït són ben diferents. Si recorrem a l’hemeroteca i anem a aquell fatídic 25 de setembre del 1962, les imatges de destrucció, la majoria en blanc i negre, són molts semblants tot i que amb menys vehicles arrossegats per l’aigua, ja que el parc mòbil de l’època no era el d’ara. Tampoc hi va haver previsió, ni cap avís d’emergència. No hi havia els mitjans que tenim actualment. La intensitat de la pluja va ser menor, i, així i tot, va produir més de 600 víctimes entre morts i desapareguts a Terrassa, Rubí i Sabadell.
El 1962 la pluja es va acarnissar sobretot amb els més febles, les persones que vivien en construccions molt efímeres a prop de la llera de les rieres, i també amb les fàbriques situades a prop del riu Ripoll. Aquella tragèdia es va produir en ple franquisme, sense llibertats, la qual cosa feia que la gent s’hagués d’empassar la seva indignació, però també amb molta solidaritat com el que està succeint també ara.
A València el que ha passat probablement té uns efectes devastadors molt més grans i segurament que el nombre de morts pot ser molt més elevat si els desapareguts es converteixen en víctimes mortals. Però sí, la indignació s’ha d’expressar, per superar el xoc traumàtic, i no es val a parlar d’extrema dreta per justificar-ho. Quan s’arriba a situacions com aquesta, en què molta de la gent que ha salvat la vida ha perdut tot el que tenia, la indignació aflora a la pell. I això permet veure situacions com la d’aquest diumenge, quan els reis, el president del govern i el de València van ser atacats i escridassats. Quan ho has perdut tot i veus que ningú t’ajuda, apareixen els sentiments més viscerals i primaris.
Però, a més, en aquest cas, quan s’ha vist la manca de previsió, tot i disposar dels mitjans per avisar la població del que estava venint, encara ho agreuja més. El 1962 no hi havia aparcaments soterranis de centres comercials amb centenars de cotxes negats i amb la incertesa de si a dins hi havia persones. I això sí que ara potser es podria haver evitat.
