[Pere Alavedra Enginyer industrial]
A l’article del dissabte 5 d’octubre, detallava les bones intencions dels nostres governants, de tots els colors polítics, durant els darrers cent anys, ensopegant una vegada darrere l’altra amb la mateixa pedra.
Hi deia: en el següent article procuraré donar possibles respostes al problema plantejat. Intentant posar-hi racionalitat, centrant-nos de forma paral·lela amb Catalunya i Sabadell. Sobre el tema de l’habitatge, hi ha força bibliografia en tots els àmbits, per tant, el primer que s’ha de fer és llegir el que hi ha escrit. És allò que a les tesis doctorals s’acostuma a dir l’estat de l’art, o dit de forma més planera, estudiar el que se sap sobre la matèria.
Unes dades bàsiques: avui tenim a Catalunya 2.989.357 habitatges principals, dels quals 230.481 són de lloguer, en què 44.840 ho són de lloguer social, i a Sabadell 83.558 i 17.409 respectivament. Segons el Banc d’Espanya, ens manquen 120.000 habitatges principals a Catalunya, per tant, hom pot estimar que a Sabadell en són 3.400. També diu que en els pròxims deu anys en mancaran 300.000 més a Catalunya, així a Sabadell podem estimar que en mancaran 8.400 més, una bona part s’haurien de destinar a lloguer social.
Per a l’any 2035, a Catalunya, si es vol arribar al 30% de lloguer i disposar d’un 15% de lloguer social, se’n necessitaran 450.000 d’aquests i 220.000 a preu de mercat. Els pisos promesos o en vies d’execució per les administracions de l’estat, la generalitat i la municipal no poden solucionar ni de lluny el problema de l’habitatge a casa nostra. Considerant que un pis mitjà de 75 m² té un cost de 100.000 €, es necessitarien 67.000 milions d’euros, a Catalunya, o 1.900 a Sabadell, quantitat que amb la situació econòmica actual és inassolible per les administracions públiques.
Com diu Andreu Mas-Colell: “El factor decisiu ha estat que ens hem autolimitat l’edificabilitat tant de manera implícita com deliberada” [...] “I que la població ha augmentat”.
Avui hi ha un alt grau de consens que “cal protegir els vulnerables i facilitar-los un habitatge digne. Una obligació que correspon als poders públics, no al ciutadà. També que la propietat és un dret constitucional i ha de ser objecte de protecció”.
Partint d’aquestes premisses, per sortir de l’atzucac existent, és necessari un pacte d’estat per retornar a l’habitatge la categoria de dret real, sobre el qual poder bastir una garantia segura i rendible. Això comporta reconèixer un error. Com deien Confuci: “Cometre un error i no corregir-lo és un altre error més gran”, i Marc Aureli: “L’home savi sempre està disposat a canviar d’opinió.”
Habilitar el sòl necessari per a la construcció dels habitatges destinats a lloguer amb un urbanisme de qualitat.
Permetre als ajuntaments la subscripció de convenis publicoprivats per obtenir els capitals necessaris per bastir els habitatges en règim de lloguer social. Dotar els ajuntaments de les quantitats necessàries per fer front a la diferència entre el preu del lloguer social i el de mercat. És l’Estat qui ha de fer front a l’ajuda social, no els propietaris dels pisos. Voluntat clara de voler resoldre el problema, allunyant temes secundaris impulsats per eslògans fàcils, com són els pisos turístics. Pensem que avui els pisos turístics a Barcelona sols representen el 4,8% dels pisos de lloguer, segons dades de l’Idescat.
L’any 2008, el plorat Antoni Sorolla, a la seva etapa a l’Ajuntament de Barcelona, em va demanar opinió sobre els pisos turístics, i li vaig escriure un parell de fulls, en què deia: “La forma de viure d’un ciutadà corrent i un turista, tot i que sigui educat, són incompatibles” [...] “Els pisos turístics influeixen poc en el preu de mercat, la gran incidència en el preu del lloguer són els pisos destinats a expatriats i al lloguer d’estudiants” [...] “Els pisos turístics, en el que tenen gran incidència és en el model turístic de la ciutat” [...] “El problema és la manca de pisos de lloguer tant a preu de mercat com social” [...] “Donada la quantitat de capital necessària, l’única forma d’abordar-lo és amb una seriosa cooperació publicoprivada”. Avui Espanya, Catalunya i Sabadell són territoris atractius tant pel capital propi com forà, amb un bon pacte d’estat es podria bastir una atractiva política d’habitatge de lloguer, tant a preu de mercat com social, fonamentada en la col·laboració publicoprivada, però abans s’ha de retornar a l’habitatge la categoria de dret real.
Sortosament, les administracions públiques disposen d’una quantitat important de sòl per començar-hi a bastir pisos socials de lloguer, el que manquen són els diners per fer-ho.
Ànims i bona feina.
