Recentment, he tingut l’oportunitat de viatjar a Castella, oficialment Castella i Lleó, encara que els lleonesos no en volen saber pas res d’aquesta unió forçada.
En concret, he visitat les tres províncies del sud: Segòvia, Àvila i Salamanca. No hi havia estat mai. Diguem que tenia ganes de veure si les il·lustracions dels meus llibres del batxillerat eren reals o un antecedent dels fakes actuals. Em refereixo, per exemple, a l’aqüeducte i l’Alcàsser de Segòvia, a les muralles i Santa Teresa d’Àvila, a la Casa de las Conchas i la Universitat de Salamanca, però també volia ser a Béjar, província de Salamanca, ciutat de florit passat tèxtil com la nostra, on el meu pare, com molts altres sabadellencs, especialment teòrics i tècnics, va fer estada durant un any per perfeccionar-se en la tècnica del tenyit i l’acabat dels teixits de llana. Parlo, és clar, de fa setanta-cinc anys.
Han estat uns dies intensos i agradables. El resum podria ser que aquelles il·lustracions dels llibres de can Colapi eren reals, i molt ben realitzades, per cert; que la monumentalitat de Segòvia, Àvila i Salamanca i el seu patrimoni arquitectònic i artístic -sobretot religiós- és absolutament aclaparador; que s’hi fa ben evident la potència i l’afany megalòman d’un Imperi on el sol mai no es ponia i que Béjar, i em dol escriure-ho, ens passa la mà per la cara, perquè té un Museu Tèxtil molt correcte, una interessant ruta ben informada de les antigues empreses tèxtils -diverses de propietat catalana- i, fins i tot, té el teler número 2.855 fabricat pels Tallers Desveus de Sabadell, amb la peça de roba a mig teixir inclosa, ben instal·lat i conservat al giratori que dona entrada a la població.
He constatat també que el turisme de cabell blanc, nacional i especialment internacional, és el que alimenta la vida i el comerç de totes aquestes ciutats en aquesta època de l’any. Sort n’hi ha. I així mateix, he confirmat la realitat dels tòpics que tenen unes carreteres magnífiques, poc transitades i en un estat de revista impecable -fins i tot les més locals-, i que la immigració africana sembla inexistent, si més no la visió de subsaharians i de hijabs, amires o xailes pels carrers. En canvi, el que sí que és molt present i una mica embafós inclús són les banderes espanyoles, sigui en pals, parets, balcons, portes, finestres, braçalets, penjolls, pins, fatxalecos, jerseis, gorres, dessuadores, ampolles, pernils o queviures diversos. La llueixen arreu. Res a dir, però a Castella queda ben clar on ets en tot moment. Altrament, en una terra on es menja tant i tan bé, sorprèn que per esmorzar alguns demanin llesques de pa amb tomàquet amb el cafelito i que se les mengin sense res més entremig, com aquell que es menja una torrada untada amb mantega. Sorprèn, i satisfà a la vegada, perquè t’adones que una cosa tan catalana com el pa amb tomàquet ja s’ha ben integrat a la cultura castellana.
Un èxit. I parlant d’èxits, el del nostre banc, el Sabadell, que destaca perquè, literalment, arrasa entre les institucions, els comerciants i els restauradors locals. Així, de la trentena de pagaments que vaig fer amb targeta de crèdit durant el viatge, la majoria van ser en terminals de pagament amb l’adhesiu blau i blanc del BS. Qüestió de bon servei. La resta, pocs, van ser en TPV de la Caixa, el Santander i Unicaja. Cap del BBVA. Cap. Segurament, també per això necessita integrar-lo per mitjà de l’opa hostil que ha posat en marxa i que espero i desitjo que fracassi.
