El Teo va al zoo

[Tom Colomer, Escriptor i dramaturg] L’altre dia, en un pic de nostàlgia o de no sé què, se’m va acudir visitar el zoo. Ho preveia divertit, em semblava que em faria gràcia recórrer aquells carrers de mentida entre feres que havia anat idealitzant des que hi vaig deixar d’anar, probablement, en algun moment imprecís de la meva etapa d’educació primària. Va ser una idea horrible. Han passat uns dies i me’n segueixo penedint.  Em va semblar, essencialment, un lloc trist. No perquè invoqués una infantesa perduda i merdes de l’estil, sinó en el sentit més charlesdickensià possible. Em va semblar una mostra de barbàrie, un refregit de segle XIX, una exhibició del cinisme més pur. Quan vaig començar a escriure al diari, ja fa un bon temps, ho vaig fer amb un article sobre el museu de la barbàrie, la prova del colonialisme, l’exhibició de la vergonya que és (i que hauria de ser considerat!) el British Museum de Londres. Un zoo és poc menys. A escala social, almenys, que no nego que per a biòlegs i conservadors d’espècies sigui un tresor, ho desconec. Ja fa temps que vaig topar amb un llibre preciós de la Jane Goodall i suposo que des de llavors no he tornat a veure els animals igual, encara menys els primats, amb qui ho compartim gairebé tot, genèticament. Jo no tinc la capacitat per saber si un elefant està trist o no, però sí que en els ulls de l’orangutan que em mirava des de l’altra banda d’una fossa vaig veure una tristesa cristal·lina. En un plafó a prop dels goril·les s’explica, amb orgull, que els exemplars més joves ja van néixer al zoo. Em vaig preguntar si devien passar-ho pitjor els goril·les que han estat caçats i tancats a un zoo o els que mai no han conegut el seu hàbitat natural. La ignorància amorteix el dolor, intueixo. El sol plantejament de la pregunta em va semblar esgarrifós. Els micos cansats, dins de les seves gàbies mentideres, amb gens de ganes de moure’s ni de jugar, els pingüins farts de remullar-se en unes aigües calentorres, el tigre esquàlid, una lloba privada de manada, que se li havien anat morint els familiars, es veu, i els ocells, envejosos des de les seves gàbies d’uns coloms i pardals que governen Barcelona.  Vaig sortir esgarrifat i decidit a no posar els peus mai més en un zoo. Com a mínim, en una bona temporada, a falta de fills o nebots. Compadint el nen que en gaudia per l’exotisme, conscient que és, un cop més, una mostra ufanosa del poder del Primer Món sobre els pobles d’aquestes bèsties. No només es roben diamants o mòmies, d’Àfrica. No només en tenim captius les tauletes, els gerros i el petroli, de l’Orient. No només vam raptar-ne l’or i les peces d’art, de la riba de l’Amazones. Ho tenim naturalitzadíssim, sí, ho tenim al mig de la Ciutadella, però convé no oblidar el que és i el que representa.