Ara que el PSC mana a la Generalitat, és més que probable que un dels projectes que fa anys que s’arrossega i que ha aixecat molta polseguera i l’oposició d’amplis sectors del Vallès, l’acabament del Quart Cinturó, es faci realitat. De fet, la construcció d’aquest eix viari ha estat sempre en el seu programa electoral i vist que per fi té l’oportunitat de portar-lo a la pràctica, cal suposar que no ho desaprofitarà. I més quan la resta d’administracions implicades en la construcció són del mateix color que el PSC en els casos dels ajuntaments de Sabadell, Terrassa –aquí l’alcalde és ex PSC, però a efectes pràctics d’aquesta qüestió ve a ser el mateix– i Castellar del Vallès o del mateix que el PSOE en el cas del govern espanyol.
De moment, els governs català i espanyol ja han desbloquejat la signatura del conveni, que havia quedat empantanegat la legislatura passada, per construir la part del Quart Cinturó entre Terrassa i Sabadell –inclosa la connexió amb Castellar del Vallès, que li ha de permetre l’accés directe a les vies ràpides sense necessitat d’haver de passar per cap de les dues ciutats–, eufemísticament batejada com a ronda Nord, possiblement amb la intenció de confondre el personal despistat. Fins no fa gaire s’havia aconseguit aturar-ne l’execució, bàsicament perquè a la part catalana sempre hi havia qui no ho acabava de veure clar, però ara que tot és el mateix sembla que serà molt més complicat, per no dir impossible, fer-ho.
I si se’n surt d’aquest primer desafiament, que ningú no dubti que llavors el PSC intentarà que es completi tot el Quart Cinturó des de Sabadell fins a Granollers, que juntament amb el tram de Terrassa a Sabadell és el tros més sensible per la quantitat d’espais naturals singulars que atresora, des del parc agrari i Sant Julià fins al bosc de Can Deu, el torrent de Colobrers o Togores, entre molts altres indrets a preservar. Què caldrà fer quan això passi? N’hi haurà prou amb l’oposició de les entitats ecologistes i de part de la ciutadania com s’havia fet fins ara? És el que no està gens clar, i potser per aquest motiu s’hauria d’anar pensant en una sortida alternativa que tingués les mateixes afectacions –és a dir, pràcticament cap– que si no es fes.
No és la quadratura del cercle ni una contradicció. La solució és que si tant el volen fer, que el facin tot soterrat, des de Terrassa fins a Granollers, i així tots contents. L’alcaldessa de la ciutat, Marta Farrés, és aquesta la posició que ha defensat fins ara si més no pel que fa al tram entre Terrassa i Sabadell, la ronda Nord, i la que hauria de mantenir si efectivament es planteja l’allargament fins a Granollers. S’hauria de fer un túnel de proporcions colossals, en especial pel que fa a la llargària –ben bé entre 20 i 30 quilòmetres–, però no hauria de ser cap problema perquè avui l’enginyeria i tot el que faria falta per construir-lo estan prou desenvolupats per afrontar el repte. I, en cas de dubte, només caldria emmirallar-se en com ha resolt aquesta mena d’infraestructures un país tan avançat com Noruega.
El país nòrdic, a causa de l’orografia extremament irregular, solcada per fiords que converteixen molts punts de la superfície en una mena de trencadís gens fàcil de recompondre, se les ha hagut d’enginyar per superar tots els entrebancs naturals i el resultat és un conjunt d’obres públiques, sobretot ponts i túnels, dignes d’admiració. Entre elles hi ha el túnel de carretera més llarg del món –de ferroviaris n’hi ha encara de molt més llargs–, que amb 24,5 quilòmetres d’extensió uneix les localitats de Laerdal i Aurland. És tota una experiència transitar-hi, a part de tractar-se d’una obra d’enginyeria espectacular, i podria esdevenir un bon model perquè el Quart Cinturó deixés de ser un maldecap per a un Vallès que ja suporta massa servituds de Barcelona.
