[Joan García, Geògraf i exdiputat del Parlament de Catalunya]
Es parla molt sovint de la dècada perduda a la política catalana en molts aspectes pràctics per als ciutadans: en polítiques socials, d’educació, econòmiques, industrials, i de salut. Una dècada, que segurament s’apropa més a quinze anys, en què les prioritats assenyalades pels diferents governs estaven relacionades o amb el procés independentista o amb les seves conseqüències, cancel·lant altres reivindicacions legítimes de la ciutadania.
Una d’aquestes grans perjudicades han estat les polítiques d’accés a l’habitatge. De fet, no es van plantejar accions concretes de cap mena fins després de la pandèmia. Va ser el govern Aragonès el primer a plantejar-se el que ja era un clam al parlament de Catalunya, la necessitat de construir habitatge públic, prioritàriament de lloguer, i invertir-hi com a mínim 1.000 milions d’euros anuals. Igualment, hem escoltat Salvador Illa, al debat de política general, rememorar les promeses mai executades del seu predecessor socialista, José Montilla, prometent una inversió de 4.400 milions durant la legislatura per construir 50.000 pisos abans del 2030.
Possiblement, és un pas important que un dels grans problemes que té la societat catalana, i, en especial, els joves, estigui en primera línia del debat polític tot i que generi molt escepticisme qualsevol iniciativa al respecte. Jo, com un més, em sumaré a aquest debat.
El problema de l’habitatge el podríem circumscriure a dues variables, sobre les quals incideixen molts factors. L’oferta i la demanda. Sembla senzill, però els factors són considerablement complexos.
La construcció d’habitatge públic és potser l’eina més vistosa per a un govern, perquè pot actuar directament sobre l’oferta i, per tant, afavorir el seu increment i la reducció dels preus tant de lloguer com de compra. I també perquè l’obra pública es pot inaugurar (però aquest ja és un altre tema).
La construcció d’habitatge ha d’anar acompanyada d’una col·laboració directa amb el sector privat, i unes iniciatives legislatives que s’allunyin del populisme que ha predominat a Catalunya, i que ens ha portat propostes condicionants, com la limitació de preus de lloguer o la voluntat d’eliminar els habitatges d’ús turístic.
Aquestes iniciatives han acabat o acabaran o bé fent fora habitatges del mercat de lloguer o fent molt de mal a altres activitats com la turística, actuant sobre uns habitatges que tampoc tornaran al mercat. Per tant, la revisió de la legislació tirant enrere iniciatives contraproduents és clau per acompanyar una política de creixement de l’oferta, juntament amb mesures d’incentiu, perquè tenidors d’habitatge confiïn novament a fer entrar més habitatge al mercat. Seguretat jurídica, vaja.
I aquí una tercera gran línia d’acció: la reducció dels tràmits d’accés al sòl i a la construcció d’habitatge. O dit d’una altra manera, fa falta una profunda reestructuració dels burocratitzats mecanismes d’accés a la construcció d’habitatge, aquí cal una revisió del paper de l’Incasòl, de l’ordenació territorial i urbanística i de la burocràcia urbanística local.
L’acció sobre la demanda pot ser encara més complexa, ja que hi ha un factor demogràfic que es pot conèixer, però sobre el qual ja no podem actuar, i un segon factor socioeconòmic que determina unes necessitats a les quals hem de respondre en el present. Veiem com un boom de l’increment dels naixements de començament del mil·lenni, una difícil entrada al món laboral dels joves, amb sou baixos i la realitat d’unes unitats familiars més petites fan que la demanda hagi augmentat els últims anys.
Aquí hem de citar dos factors que incideixen sobre la demanda i la seva relació amb l’oferta: un és la facilitat d’accés al crèdit i un segon, la mobilitat.
Tot i que sembli contradictori, un accés fàcil al crèdit fa que la demanda no sigui real, i això acaba fent créixer els preus de l’habitatge, sobretot de compra, però també de lloguer. Una bona regulació de l’accés al crèdit permet normalitzar la demanda i ajustar el preu de l’oferta.
La millora de la mobilitat o la capacitació territorial és un segon factor clau. Es tracta d’habilitar nous espais al territori per crear habitatge i perquè aquells que viuen al centre de la regió metropolitana es puguin moure a altres àrees, inclús fora de la mateixa regió. Això descentralitza la demanda d’habitatge i dona més oportunitats de créixer a l’oferta. Per tant, la millora del transport públic, de les infraestructures viàries i de la cada cop més essencial xarxa de telecomunicacions, acompanyat tot per una extensió de nous serveis, també incidiran sobre la relació entre l’oferta i la demanda.
Tenim, doncs, una recepta, amb una certa visió liberal, molt simplificada, però que podria descriure un camí cap a la millora de l’accés a l’habitatge d’aquells que més difícil ho tenen. Requereix moltes línies d’acció, coordinades i amb objectius concrets, perquè aquest conjunt de factors que afecten l’oferta i la demanda es pot obrir molt més.
Però sí que puc afirmar que hem de ser capaços de canviar dinàmiques perquè canviïn els resultats i que els anuncis polítics han de ser fiscalitzats i acompanyats d’uns fets que no hem vist els últims quinze anys en matèria d’habitatge. Per tant, un cop més, haurem d’esperar i veure si l’anunci del govern Illa canvia dinàmiques o simplement les apuntala encara més.
