[Joan Marcet, Professor de Dret Constitucional]
Un fantasma sembla recórrer Europa i el món, i no és el que pronosticava el Manifest Comunista a mitjan segle XIX. Més aviat tot el contrari. El creixement de l’extrema dreta i els populismes està inundant parlaments i governs d’arreu. La deriva extremista i il·liberal està posant en perill les bases de la nostra convivència i la continuïtat de les institucions i la vida democràtica de la nostra societat.
L’extrema dreta i el populisme radical ha fet notables progressos a la majoria dels països europeus i han aconseguit anys de poder en alguns indrets, com als Estats Units amb Trump, Brasil amb Bolsonaro i ara l’Argentina amb Milei o Itàlia amb Meloni. Cap país sembla immunitzat a l’avenç electoral, parlamentari i, en alguns casos, governamental dels partits que preconitzen polítiques extremistes de dretes o simplement que, en la pràctica, volen acabar amb els avenços que les societats havien aconseguit en el darrer segle i mig. Ho fan a través d’un entrisme en les institucions democràtiques que havien costat més d’un segle aconseguir i consolidar.
Apel·len en la majoria dels casos a instints molt primaris: el recel o el temor al diferent, la inseguretat, la malfiança cap a la política, el greuge comparatiu. S’estimula la queixa per tot i es prometen solucions radicals per acabar amb tots els problemes. Es porta a la pràctica una retòrica extremista i una praxi política que alterna mesures contundents i canvis normatius –que fan retrocedir avenços que semblaven consolidats– amb pràctiques que mantenen l’aparença democràtica. Hi ha una barreja d’agitprop, contundència i manteniment de les aparences.
El que és més preocupant, després ja d’algunes dècades de presència de la ultradreta en el panorama polític occidental, és el seu avenç en els territoris més deprimits i en determinats sectors i franges poblacionals que semblen confiar en les receptes màgiques que proposen o diuen practicar. El seu discurs, sempre radical en la forma i el fons, va minant els elements més bàsics de la convivència democràtica, ataca la política des de posicions pretesament no polítiques i en la pràctica il·liberals.
Davant aquesta realitat que veiem avançar a Amèrica (compte que als Estats Units pot tornar Trump amb més força i radicalitat) i també a Europa (d’Hongria a Itàlia i recentment a Àustria), no només cal una resistència democràtica (els poc atractius “cordons sanitaris”), sinó que cal oferir i practicar més democràcia. Ja fa molts anys, quan aquesta preocupació per l’avenç de l’extrema dreta encara no era present, el malaguanyat Olof Palme advertia que la democràcia no es pot donar per descomptada ni per consolidada, sinó que cal afermar-la i guanyar-la dia a dia.
Diverses veus s’aixequen cada dia per denunciar el risc real de retrocés de la democràcia. El debat politicoelectoral als Estats Units ja fa algun temps que està centrat en la defensa de la democràcia davant d’aquells que atempten contra els seus principis. A diversos països europeus no s’ha pogut frenar l’ascens de l’extrema-dreta amb discursos o polítiques que massa sovint copien les seves receptes, tant per part de la dreta tradicional, com, fins i tot, per part d’alguns partits de l’esquerra. Plantejar la guerra cultural és necessari, però també buscar i practicar alternatives de radicalitat democràtica.
No n’hi ha prou amb proclamar la superioritat moral de la democràcia. Cal reconèixer els errors de la política democràtica quan es produeixen, treballar per la seva regeneració interna, reforçar la transparència d’institucions i polítiques i avançar en el rendiment de comptes de tots el sistema democràtic. Cal que la ciutadania consideri la democràcia com una cosa propera, viva i pròpia. El Pla de regeneració democràtica plantejat i aprovat pel govern espanyol fa un parell de setmanes es pot considerar un pas prou interessant en aquest camí de treballar per la defensa i aprofundiment de la democràcia. Podria ser més ambiciós o més concret, però no es pot menysprear ni rebutjar, com a fet d’entrada la dreta espanyola.
