Reindustrialització i habitatge (I)

[Per Pere Alavedra, enginyer industrial] L’habitatge és un element clau en la política de reindustrialització, així va ser en la primera industrialització, quan al costat de la fàbrica situada a la vora del riu es bastiren les colònies per donar habitatge als empleats. A Espanya, l’habitatge ha estat un mal endèmic, com a mostra, sols cal llegir la memòria del pla de l’Eixample de Barcelona, d’Ildefons Cerdà. Malauradament, ningú es pot desprendre de la seva pròpia història, sempre portem aquesta herència en el nostre costum, maneres i formes de fer. Avui hi ha corrents que volen oblidar-la i altres reescriure-la: això ens perjudica perquè ens impedeix aprendre d’ella i tornem a caure en els errors. N’Andreu Mas-Colell diu: “L’habitatge és una feblesa clara, tenim un seriós problema d’habitatge. En un lloc on la població ha augmentat dos milions en vint-i-cinc anys s’havien d’haver fet cases noves.” [...] ”El factor decisiu ha estat que ens hem autolimitat l’edificabilitat tant de manera implícita com deliberada.” Amb en Jordi Serrano coincidim quan parlem de la realitat i divergim en l’eteri, en el seu article a DS: “Deixem a l’estacada els joves compromesos”, diu, i comparteixo: “El gran fracàs de la democràcia, és no haver fet pisos de lloguer social”... “L’absurda quantitat de burocràcia paralitzant amb què se’ls bombardeja”. A la vegada que sorgeixen veus, amb solucions fàcils, immediates i definitives per resoldre els problemes complexos. Acostumen a ser falses. Com podem llegir a la darrera Ley de la vivienda, en què el mateix govern espanyol reconeix: “Al mismo tiempo, el diseño de las políticas públicas debiera evitar que algunas actuaciones cuya efectividad pudiera ser relativamente limitada en el corto plazo acaben generando efectos indeseados significativos que dificulten el funcionamiento de este mercado en el medio y largo plazo”.  Des de principis del segle passat, els diferents governs, en totes les seves formes i colors, han volgut abordar el problema de l’habitatge amb solucions fàcils i ràpides, intoxicades per la corrupció clientelar, que com deia Cícero: “És la pitjor de les corrupcions, perquè corroeix la mateixa essència de l’estat”, que a Espanya, a diferència d’altres països, s’ha entès que no és punible, com ho ha confirmat el Tribunal Constitucional. Unes solucions han estat voluntarioses, com la llei de les cases barates del 1911 i la seva continuadora del 1925, la primera, pel lliberal José Canalejas, i la segona, per la dictadura de Primo de Rivera. Altres, directament contra la classe mitjana, com ha estat la legislació sobre els arrendaments urbans. Ja ho deia Esop (s. VI aC): “No hem de confiar-nos en aquells que presumeixen de generosos amb el bé d’altri”. L’antecedent normatiu més antic de la legislació que ens ocupa és el reial decret de 21 de juny del 1920, pel govern conservador d’Eduardo Dato, i tractava de protegir els sectors menys afavorits a través de la pròrroga obligatòria, el no increment de la renda i la subrogació “post mortem” dels arrendaments de finques urbanes.  Després, a la dictadura franquista, es varen promulgar les lleis d’arrendaments urbans del 1946 al 1964, amb la mateixa finalitat de protegir els sectors més desafavorits de la societat. La realitat va ser que es va passar del 52,5% dels espanyols que vivien en habitatge de lloguer l’any 1950 al 20,8% l’any 1981, i a l’11,3% l’any 2001. A la vista d’aquestes dades, l’any 1984 va sortir el decret llei anomenat llei Boyer, que rebaixava els drets dels llogaters, va ser consolidat amb la LAU del 1994, els efectes d’aquesta legislació es varen anar notant a poc a poc, i l’any 2020 s’havia arribat al 16,1% dels espanyols que vivien en habitatge de lloguer. Els anys 2018 i 2019, la legislació va tornar a posar la mirada sobre la protecció del llogater. Enguany han vist la llum el mes de maig i juny la nova legislació catalana i espanyola sobre l’habitatge, incidint en aquesta direcció. En poc temps s’ha vist com s’endurien les condicions per accedir a un habitatge de lloguer i disminuïen els habitatges disponibles. A les xarxes socials es disparaven el nombre de persones que demanen un pis o una habitació de lloguer. Els juristes diuen: “Amb les últimes lleis, l’habitatge ha deixat de ser un dret real i ha passat a ser un dret formal”. Us deixo amb la reflexió de l’exconseller Mas-Colell: “Tenim un seriós problema d’habitatge”. Al següent article procuraré donar possibles respostes al problema plantejat.