Per la plaça Pi i Margall

[Jordi Serrano, historiador i rector emèrit de la UPEC] La setmana passada, em queixava en aquest mateix lloc del poc espai que la majoria dels ciutadans sabadellencs laics tenim en el rovell d’ou de la ciutat. Es pot argumentar que no podem jutjar amb ulls actuals el nostre passat històric. La tesi que defenso és que no és la història el que marca la ideologia dels espais de memòria de la ciutat, sinó paradoxalment la manca de memòria a causa de l’exèrcit franquista. Un dels exemples emblemàtics que puc posar és l’actual plaça de Sant Roc. Aquesta plaça des de l’any 1902 es deia Francesc Pi i Margall. El qui va ser diputat per Sabadell, que va inaugurar el Círcol Republicà Federal de Sabadell el 1888 i president de la Primera República, va morir el novembre del 1901. Ràpidament, els republicans sabadellencs va proposar a l’ajuntament dedicar la plaça a Francesc Pi i Margall l’any 1902. Cal dir que es va aprovar per unanimitat. Fèlix Sardà i Salvany dirà de Pi i Margall: “Un hombre que no es en manera alguna de honor para nuestra tierra (...) A ese infeliz impenitente no le debe el buen español más que el compasivo Dios le haya perdonado”. El dogmatisme de l’extremisme catòlic és brutal en una ciutat que majoritàriament havia votat el patrici republicà socialista. A la façana de l’Ajuntament a la dreta de la porta d’entrada es va posar una placa que deia: “Lo poble de Sabadell. HONRA. La immortal memòria de FRANCESCH PI I MARGALL. Fill il·lustre de Catalunya. Conseqüent polítich integèrrim català literat, artista i sociòlech i defensor dels drets dels homes i dels pobles i RECORDA sos mèrits donant son nom à aquesta Plassa. Any MCMIII”. A l’entrada de les tropes feixistes a la ciutat de seguida la van treure, els enemics de la democràcia saben molt millor que els amics on tenen els seus aliats i els seus enemics. Hi van posar una placa que deia: “18 julio 1936 - 1 abril 1939. Comunicado de la victoria. En el día de hoy, cautivo y desarmado, el ejército rojo. Han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado. Burgos 1 abril de 1939. Año de la victoria. El Generalísimo Franco.” Els primers dies del govern Farrés dos militants del Front Nacional de Catalunya, Magí Colet i Josep Tramunt, van a la façana de l’ajuntament amb una escala i un mall per trencar la placa. Havien esperat quaranta anys. Farrés va sortir corrent i va dir que ja ho farien els serveis tècnics municipals. I així es va treure. Ningú en aquell moment recordava la placa anterior. És una història similar a la del carrer Tomàs Viladot. Es fa una remodelació urbanística de la zona i al nou carrer se’l denomina Tomàs Viladot en honor de la mítica figura lliurepensadora sabadellenca que vivia en aquell indret. Estem parlant del 1903, pocs dies després de morir Viladot. El 30 d’abril del 1942 uns centenars de persones “brazo en alto” li posen Nuestra Señora de las Nieves. Els lliurepensadors sabadellencs que avui som avui immensa majoria no podem tenir ni un carrer petit, ni una plaça central? Ni els de gran tradició històrica? I si hi posem remei?