[Jordi Serrano, Historiador i rector emèrit de la UPEC]
Recentment, s’ha inaugurat la façana de l’església de l’Immaculat Cor de Maria, popularment coneguda com els Padres. I me n’alegro. Realment ha quedat molt bé i dignifica un tros del rovell de l’ou de la ciutat. Però aprofitant l’ocasió, vull parlar d’aquest espai central de la nostra ciutat i lloc on ha existit un gran combat ideològic que quaranta anys després d’arribada la democràcia encara guanya per pallissa la dreta catòlica més reaccionaria. Aquesta església dels Padres es va inaugurar l’any 1832 i la va finançar Ferran VII (reial patrimoni), és a dir, diner públic. Es tractava de fer una escola pia i una església. L’edifici de l’escola dels escolapis es va acabar fent, l’actual edifici de l’Ajuntament, però va haver d’esperar ni més ni menys que quaranta anys, l’any 1872. A Catalunya i a Espanya, la prioritat sempre ha estat la religió abans que l’educació.
S’han restaurat els dos medallons de la façana. El medalló de l’esquerra és una escena amb Ferran VII i a sota una inscripció en llatí en què diu: “El rei resplendeix de pietat”. Les escultures de Camil Fàbregas afegides en plena dictadura, el 1949, i representen Antoni Maria Claret (1807-1870) i Fèlix Sardà i Salvany (1841-1916). És a dir, tenim un espai central de la ciutat que homenatja Ferran VII, Antoni Maria Claret, Fèlix Sardà i Salvany, el Doctor Robert, el monument a Joan Sallarès i Pla i la plaça Sant Roc. Omnipresència absoluta catòlica, reaccionària i burgesa al centre d’una ciutat obrera i republicana. El que va acabar sent sant en ple franquisme, el senyor Claret, va ser confessor de la reina Isabel II i va pertànyer al sector més ultramuntà de l’església. Fèlix Sardà va ser un teòleg molt prolífic i encara més ultramuntà que l’anterior.
Va cometre l’autoria del famós llibre El liberalismo es pecado, en què expressa la idea, posteriorment apropiada pel franquisme, de proposar “cueste lo que cueste, abierta y generosa cruzada”. Joan Sallarès i Pla, quan era diputat per Sabadell al Congrés, va dir l’any 1900: “Sería una crueldad prohibir a los niños menores de 13 años el trabajo en las industrias manufactureras...” És a dir, era favorable al treball dels nens i les nenes sabadellenques des dels 7 anys a les fàbriques. Molt bonic. Tenim la plaça Doctor Robert, curiosament alcalde de Barcelona nomenat a dit pel rei i representant dels partits del turisme. No hi posem ni Magí Marcé, ni Josep Moix, ni Antoni Farrés. Una raresa extraordinària. I ens queda Ferran VII, segurament un dels pitjors reis de la història d’Espanya.
El que acaba amb un cop d’estat amb la Constitució del 1812, el que era partidari acèrrim de la Inquisició, el que feia cridar als ximples “vivan las caenas”, el que fa portar els 100.000 fills de Sant Lluís francesos per acabar amb el legítim govern del Trienni Liberal (quin patriota espanyol!), el que cobrava pel tràfic d’esclaus i que porta a la fallida de la monarquia absoluta descrita per Josep Fontana. En aquest espai central, els laics, que som immensa majoria, no hi tenim cap representació. De la plaça Sant Roc en parlarem un altre dia.
