No entenc el lèxic, però sí aquest estar-ne fart

[Per Tom Colomer, escriptor i dramaturg] L’altre dia, parlant amb uns amics, un va dir “és que Roma és catfish”. No ho vaig entendre, deu ser que em faig gran, així que vaig demanar explicacions. La noia que m’agrada em va explicar molt educadament i sense riure’s gens –tot i ser un blanc fàcil i recurrent– de la meva suposada senectut, que vol dir que s’ha romantitzat i decep, que sembla una cosa que no és, que promet molt però re. Li vaig donar les gràcies i vaig passar al meu segon nivell d’incomprensió: per què diuen que Roma és així? Els amics, que ja fa temps que viuen a Roma i ja els deuen haver caigut les ulleres roses de meravella amb què tots els turistes ens acostem a la ciutat eterna (o, en veritat, a qualsevol lloc per on hàgim pagat mig sou per unes nits a casa d’un senyor que especula immoble i destrossa el barri), diuen que és una ciutat caòtica i bruta i desorganitzada on ningú mai té ganes de treballar i molt menys d’ajudar-te i que si és capital d’alguna cosa ho és del desordre i de la immundícia, i que pel que fa a gestió és un despropòsit i que és dificilíssim de viure-hi. I que potser sí que un dia va ser la cúspide d’un imperi i que potser sí que Miquel Àngel va decidir viure-hi i crear-hi, com tants altres. I potser sí que té una aura com ben poques ciutats i que passejar-hi entre fonts i marbres i barroc és màgia. Potser sí. Però re treu tot el que dèiem. Re treu que per molt atractiu per als visitants que sigui, per a la gent que hi viu pot ser un infern. Em vaig quedar parat una estona perquè realment no havia pensat que hi ha gent que hi viu i que a la gent que hi viu no li importa si estàs més o menys estret quan visites el Vaticà o si és més o menys fàcil treure entrades per al Coliseu, que a ells els interessa que les coses funcionin i que la ciutat estigui neta i sigui segura i que la ciutat posi els seus ciutadans per davant de quatre guiris amb càmeres de fer fotos i ganes de tastar les coses típiques. Com no hi podia haver pensat? Roma se’m va revelar com el pronòstic més tètric del que un dia podria arribar a ser Barcelona. I el que més por em fa són els habitants farts d’habitar una ciutat que els ha descuidat en pro d’un grapat de turistes que, en el millor dels casos, guardaran un record de la ciutat que els va acollir tan bé als barris que havia desnonat expressament per a ells.