No és estrany l’èxit de públic que està assolint el film El 47, que aquests dies es projecta a Sabadell i a moltes més sales de Catalunya. Pels que vàrem viure de primera mà el fenomen migratori dels anys seixanta, la pel·lícula de Marcel Barrena és com un mirall en què ens sentim reflectits cadascú des de la seva pròpia experiència. Per a les generacions més joves és el retrat d’una nova realitat marcada per l’allau de persones nouvingudes de fora d’Espanya. En qualsevol cas, hauria de servir per despertar consciències sobre el fenomen migratori.
El 47 descriu el naixement i la transformació del barri barceloní de la Torre del Baró. Un de tants indrets que els anys cinquanta i seixanta acollien riuades de persones que arribaven a Catalunya procedents majoritàriament d’Andalusia i d’Extremadura a la recerca d’una vida millor. La pel·lícula reflecteix la dura realitat agreujada per la dictadura franquista que, a banda de propiciar l’emigració, el que també feia era endurir-los les condicions de vida dificultant la seva integració i afavorint la creació de veritables guetos.
Molts catalans d’origen (amb les reserves que això comporta) tenien actituds cap a aquells nouvinguts que podríem qualificar de racistes. Però resulta que alguns d’aquells catalans d’adopció també tenen actituds no gaire tolerants amb les persones de les noves onades migratòries.
Podem dir que aquest comportament és inevitable com també ho està sent el fenomen imparable de l’ascens de l’extrema dreta xenòfoba a tot Europa? Segurament que sí, però no impedeix que si tots mirem d’on venim, ens adonarem que el fenomen migratori és inherent al pas de les persones pel nostre planeta. En aquest sentit, El 47 se centra en la força d’un col·lectiu que comparteix procedència i condicions de vida en un territori que li està sent hostil.
Però el pas del temps i el pes que va tenir aquella migració a ciutats grans com Sabadell va diluir aquelles dues realitats. L’arribada de la democràcia va afavorir la transformació de molts d’aquells barris mancats dels serveis més bàsics gràcies a la força de la seva gent. Però l’empremta que va deixar aquell creixement descontrolat és ben present a la gran metròpoli barcelonina. Hi persisteix gairebé el mateix problema que aleshores. Les dificultats d’accés a l’habitatge per a moltes persones no només nouvingudes sinó per a molts joves nets d’aquells migrants que van arribar a Catalunya la dècada dels cinquanta i seixanta. D’aquí que la realitat que ens descriu El 47, salvant les distàncies que vulgueu, encara continua vigent.
