Reindustrialització i urbanisme

[Pere Alavedra, Enginyer industrial] Voldria abans d’entrar en la interrelació entre la reindustrialització i l’urbanisme, recomanar-vos la lectura de l’article del DS titulat: La jerarquia de la planifi cació territorial i urbanística, d’en Marià Martí Viudes, hi podreu veure el nus gordià burocràtic que hem creat els catalans. Aquí no es pot donar la culpa a Madrid, ho hem fet nosaltres tots sols. Per posar un exemple: el Pla Territorial Parcial de les Comarques Gironines (PTPCG) i el Pla Director Urbanístic del Sistema Urbà de Girona (PDUSUG). Ambdós varen ser redactats amb dades de l’any 2007 i anteriors, aprovats defi nitivament l’any 2010. És clar! Presenten contradiccions. Avui són vigents. Si fem una mica de memòria, podrem recordar que l’any 2007 Catalunya tenia set milions d’habitats, avui som vuit milions, a la demarcació de Girona eren poc menys de set-cents mil, avui, vuitcents vint-i-cinc mil. Aquell any va sortir la versió beta de l’Android 1.0, el 2008 el món es despertà amb la crisi de Lehman Brothers, després: el procés, la pandèmia, la crisi de la guerra d’Ucraïna, el desastre de Gaza, la sequera... Un ajuntament del sistema urbà de Girona que vulgui redactar avui un Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM), ho ha de fer segons les directrius d’uns documents, amb contraindicacions, redactats amb dades de l’any 2007 i anteriors, és com si avui volguéssim utilitzar la intel·ligència artifi cial amb un Android 1.0. Si això no fos prou, hi ha uns dogmes laïcistes que circulen com si fossin veritats inapel·lables, que per exemple diuen: “El futur està en nuclis de població densos, amb un ambient net i sense contaminació acústica o ambiental, i amb un habitatge digne per a tothom”. “S’ha de garantir que els residents puguin accedir a totes les necessitats diàries a peu o en bicicleta”. “No s’ha d’incrementar el sòl urbà, amb la rehabilitació de l’actual parc construït n’hi ha prou”. “El món no suporta més creixement, s’ha d’anar cap a un nou cicle econòmic decreixent”. Va ser en la data de la mort de Lady Di (31 d’agost del 1997). Tenia convidat un professor de la universitat de Manchester que em va dir: “Pere, això que dieu de la ciutat compacta no és veritat, un 36% dels barcelonesos disposen d’un segon habitatge, si sumes les dues residències, veuràs que el sistema britànic de Park and Ride dona millor qualitat de vida i és més sostenible que la vostra ciutat compacta”. Avui, un 44%, dels joves de Catalunya aspiren a un habitatge en pobles rurals, ben comunicats i connectats, on per un millor preu, poden fugir de la duresa de la ciutat, a la vegada que gaudir d’una millor qualitat de vida. El 77% dels espanyols viuen en habitatges de propietat, un 15% disposen de segona residència, majoritàriament residents a les grans àrees urbanes. Per tot això, no és estrany trobar-te amb polítics i gestors del món municipal criticant una legislació que els ofega. Posant Sabadell com a exemple, les necessitats actuals de la ciutadania no s’adiuen amb la normativa vigent. Avui hi ha consens que a Sabadell hi manquen vint mil llocs de treball i dos mil habitatges socials. L’Ajuntament, els gestors de l’urbanisme municipal i els funcionaris de la direcció general d’urbanisme es troben atrapats en un atzucac. Per sortir-ne cal un nou POUM, amb visió de futur per a Sabadell, ja que necessitarà dos mandats per a la seva redacció i aprovació, i un parell de mandats més per a la seva aplicació, és a dir, entre setze i vint anys. Tota una generació! Ànims i bona feina!