Som i serem

[Per Tom Colomer, escriptor i dramaturg] Miraré, en la mesura del possible, de no convertir això en un canal de difusió política en el sentit més pamfletari del terme, que per regla general procuro portar-vos sempre opinions més o menys fundades i respectables i intento evitar pura ideologia reaccionària.  A aquesta Festa Major, que ja ha estat comentada i opinada per tothom i no penso entretenir-m’hi, he vist de molt a prop diverses vegades com es maltractava, increpava, insultava, feia fora gent d’ideologies molt diverses i exclusivament per la seva ideologia, i no per les seves actituds dins de la festa, de manera bastant violenta i sempre per part dels mateixos, els que després s’omplen la boca de democràcia i tolerància i civisme i respecte i inclusió, tots sabem qui són.  Jo era un nen quan vaig sentir el Rubianes dir aquella frase tan memorable amb l’Om, i llavors només vaig pensar que era un senyor malparlat, però a poc a poc la vida m’ha portat a donar-li la raó o, com a mínim, a estar-hi bastant d’acord. Sí, Pepe, a mi la unidad de España también me suda la polla por delante y por detrás. Pensava que era la veu de la rendició, d’algú que no té cap intenció de lluitar perquè, al cap i a la fi, no importa.  Quin greu trobar-me avui recordant què havia estat fent els onzes de setembre de la dècada passada, i sobretot recordant la fe que em movia, el relat que em creia, la il·lusió amb què ho feia. I m’he sentit bastant derrotat, per què no admetre-ho. He arribat a dubtar si la política és la manera i m’he quedat força trist de concloure que potser el millor seria que “se metan la política ahí por el puto culo a ver si les explota y le quedan los huevos colgando del campanario”. Ben pessimista, doncs, cada cop veig menys solucions i més problemes i una classe política terrible i una ciutadania que no està a l’altura del moment polític i, el pitjor, cap mena de perspectiva de millora.  Que de gust que venia celebrar la catalanor amb festes i banderes quan semblava que avançàvem cap a algun lloc. I què donaria ara per un lideratge tan clar i tan potent. Però, mentrestant, què? Lamentar-se (quin greu, tot plegat), no! Culpar Espanya (és que des de Madrid ens ofeguen), no! Potser mirar de, tot i la dificultat, mantenir dins nostre viva aquesta flama, encara que sigui més guspira que foguera, perquè, quan arribi el dia, puguem tornar-la a fer lluir.