Nou curs, nous lideratges

[Per Josep Mercadé, periodista] Aquest any, la Diada nacional de Catalunya arriba amb un context diferent, ja que la presidència de la Generalitat no està ocupada per una persona independentista. Fa catorze anys ja va passar. Aleshores hi havia de president José Montilla. La diferència amb l’11 de setembre d’aquest any rau en el fet que el moviment independentista es troba molt tocat, però no pas enfonsat. Els resultats de les darreres eleccions van demostrar, sobretot, un notable desencís entre el col·lectiu sobiranista. Fa un any, en aquestes mateixes dates, del que més es parlava era de la futura llei d’amnistia, que no es va aprovar fins al maig d’aquest any. Ara se’n continua parlant, però es constata que no tot seran flors i violes. Les fortes reticències de les formacions de dreta i d’extrema dreta i de determinades instàncies judicials poden deixar-la en un carreró sense sortida. Mentrestant, a Catalunya, els socialistes han accedit al govern de la Generalitat gràcies al suport que els ha donat una Esquerra Republicana en hores molt baixes. Per tant, el nou curs polític comença marcat pel foc nou que intenta imprimir el PSC agafant les rengles del nou govern. Aquesta formació procura, en els primers cent dies de gràcia, agradar a tothom i posar com a objectiu la millora del finançament deixant de banda els plantejaments sobiranistes que no van amb ells. A l’horitzó de les setmanes i mesos que venen es dibuixen canvis a les formacions independentistes. En aquest panorama es constata la necessitat de crear nous lideratges. Els actuals han quedat desgastats pel desenllaç del procés i les seves conseqüències. Mai sabrem què hauria passat si Junts per Catalunya no hagués dinamitat el govern de coalició i el president Aragonès no hagués convocat eleccions. Segurament, l’escenari podria ser lleugerament diferent. Però el que és més probable és que la necessitat de renovar lideratges també s’hauria fet sentir. El resultat, segurament, ens hauria portat a l’escenari actual. Aquí també hi hem d’incloure la CUP, que comparteix hores baixes amb ERC, i segurament Junts, que intenta encaixar la seva posició després de l’anada i tornada fugaç de Carles Puigdemont. Les setmanes vinents assistirem a un acarnissament encara més fort a ERC. Sembla que tothom es veu en cor de fer llenya de l’arbre caigut. Ja se sap, quan les coses van mal dades surten totes les misèries. Potser cal una renovació a totes les formacions incloent-hi aquelles que es dediquen a posar bastons a les rodes a l’acció de govern. Qui més ho agrairà serà la ciutadania, cansada de tantes batusses que no porten enlloc.