Fa cada dia més pena i més vergonya passejar pels carrers de Sabadell i veure les pintades que embruten parets, façanes, portes, finestres, persianes, tant d’edificis privats com públics, i mobiliari urbà en general. Tant és al centre com a qualsevol dels barris, la plaga s’estén pertot arreu. I el més greu del cas és que sembla que no tingui aturador, perquè, malgrat les bones paraules de l’equip de govern municipal i el compromís d’incrementar les sancions als autors d’aquestes porqueries, la realitat és que en els últims mesos encara han proliferat més si és possible.
N’hi ha a l’antic edifici de Correus que està en desús, al que queda de l’Artèxtil, a Cal Balsach, a la malmesa masia de Sant Pau de Riu-sec, a parets arrebossades, a façanes d’obra vista, a portes de fusta, a finestres de plàstic, a persianes metàl·liques, a tanques de formigó. Tant és que siguin béns catalogats i protegits com no, que siguin immobles nous o vells, que es facin servir o estiguin abandonats. La sensació que els qui ho fan actuen amb total impunitat és creixent, perquè enlloc no es nota que la suposada pressió de les autoritats serveixi de res. Si l’import de les multes ha augmentat i el fenomen es manté vol dir que la quantia de les sancions encara és massa baixa i que convé apujar-les més. I caldria també obligar els autors de les pintades a netejar-les, com a part del càstig, perquè s’adonessin que el mal que fan costa de revertir. Que no pateixi l’ajuntament per actuar amb mà dura que tindrà el suport de la majoria dels sabadellencs, que consideren que precisament les pintades als carrers són un dels principals reptes que té la ciutat pel que fa a la millora de l’espai públic. És urgent, en tot cas, posar-hi mà i trobar una sortida que aturi l’escalada d’aquestes pràctiques vandàliques abans no sigui massa tard.
Una pintada, un gargot sense solta ni volta, si no s’actua de pressa, en crida una altra i una altra i una altra, i la proliferació és alhora símptoma i sinònim de la degradació que pateixen les ciutats. Si el problema s’enquista, i en alguns indrets a Sabadell sembla que ja ho hagi fet, llavors trobar-hi remei es complica encara més i la situació, segons com, pot esdevenir irreversible. El mal acostuma a ser pitjor als centres històrics, on la degradació genera despoblació i la despoblació fa que l’espai es degradi, i tot plegat es converteix en un peix que es mossega la cua que no té fàcil aturador.
Uns dels qui podrien ajudar a capgirar aquesta dinàmica són els grafiters i els representants de l’art urbà, que per sort a Sabadell n’hi ha un bon grapat i que en alguns casos tenen obra no tan sols a la ciutat, sinó també a fora, de qualitat i prestigi fins i tot internacional. Entre tots haurien de ser capaços de denunciar el col·lectiu que es dedica a embrutar les parets que ells dignifiquen, les portes que ells embelleixen, els espais que, en fi, ells procuren salvaguardar d’aquestes conductes tan irresponsables com incíviques que diuen molt poc de qui les practica, però també de qui les tolera. I és aquí on hi ha d’haver una clara voluntat, per part de qui toqui, de separar una cosa de l’altra.
Veure una ciutat neta i endreçada sembla que cada cop sigui més complicat en els països mediterranis i que calgui anar al nord d’Europa per trobar-ho. Atenes és probablement el paradigma de com el bressol d’una civilització que un dia va conquerir el món es pot arribar a degradar a causa d’aquestes pràctiques que en molts llocs s’han apoderat del tremp dels nuclis urbans. A Nàpols passa una mica el mateix, per no parlar de Barcelona. A l’altre extrem, Oslo -i Noruega en general- podria ser exemple de tot el contrari, de neteja i de pulcritud, d’una societat en què, efectivament, els qui la integren no tiren ni un paper a terra.
