Apocalipsi

[Xavier Guerrero, Químic i exregidor] Una vegada, fa molts anys, vaig conèixer un polític mallorquí que em va dir que no fes mai cas als que ens venen escenaris apocalíptics, que normalment el que volen és aixecar-nos la camisa. L’any 2008, el govern d’Espanya, socialista, va impulsar la construcció del gasoducte que havia de portar gas d’Algèria fi ns a Europa, travessant tot l’estat des d’Algesires fi ns als Pirineus i connectant així amb la xarxa europea. Tot i que l’estat francès se’n va desdir i, per tant, ja no tenia sentit l’obra, el tram del gasoducte que ens afecta com a sabadellencs, el tram Martorell-Hostalric, es va construir igualment. Un esvoranc de 24 metres d’ample i uns 50 quilòmetres de llarg, al mig del qual, soterrat, hi ha des de llavors un tub d’un metre de diàmetre, ara per ara absolutament inútil. Hi va haver oposició ecologista i s’organitzaren manifestacions i actes de protesta. Es deia que seria la mort del bosc de Ca Deu i de Togores. L’any 2011, el gasoducte havia travessat el bosc sabadellenc i deixava una cicatriu perfectament visible avui dia si, seguint el camí ramader, camineu uns 400 metres al nord de l’ermita de Togores. Només tres anys després, les ventades del desembre del 2014 var arrasar la major part de la pineda de tot aquest entorn entre Sabadell i Castellar. La ferida de 24 metres d’amplada feta el 2011 semblava ara una línia fi neta i ridícula. Quan la natura s’hi posa, ni mil excavadores la igualen. I, malgrat tot, Togores i Can Deu són allí. Canviats, diferents, adaptats –quin remei– a la nova situació*. En el moment d’escriure aquest article, sembla ja defi nitiu que Salvador Illa serà el proper president de la Generalitat. De nou, s’acosta l’apocalipsi, segons els profetes que tenen les xarxes com a altaveu. La fi del procés d’independència i pràcticament la fi de la cultura catalana. Com si no haguéssim tingut en Montilla i, molt abans i molt pitjor, dictadures, guerres, repressions i Borbons. I, malgrat tot, la llengua i la cultura catalanes són allí, i també és allí el desig d’independència d’una bona part dels catalans. Hauran de canviar, ser diferents, adaptar-se –quin remei– a la nova situació, si volem que perdurin en el temps. I això, com sempre, dependrà de nosaltres. Només de nosaltres, de tots i totes, encara que en algun moment hàgim cregut erròniament que depenia dels polítics, de la Unió Europea, de... I si de tot aquest enrenou que ens ha portat fi ns aquí, traiem aquesta experiència i aprenentatge: que només depèn de nosaltres, que hem de marcar nosaltres l’agenda de la política catalana, no pas els polítics la nostra, potser –com deia l’anunci “només potser”–, haurà servit d’alguna cosa. Que mai no hem de fer cas als que ens venen escenaris apocalíptics seria un segon aprenentatge** per aspirar a nota. *Algú dirà, ah, així tampoc n’hi haurà, per tant, amb el Quart Cinturó. Doncs en aquest cas sí que n’hi haurà, per tant: si per soterrar un tub d’un metre de diàmetre s’ha hagut de crear un corredor de 24 metres d’amplada, què caldrà per construir una autopista de 4 carrils amb tots els seus serveis i accessos? Els conills i les persones podem passar per damunt del tub soterrat. Però no per damunt del Quart Cinturó, que serà una immensa barrera d’asfalt. Sí que Togores i Can Deu s’hi adaptaran –quin remei–, però perdent valor i diversitat i degradant-se moltíssim. Que bonic seure vora la font de Can Moragues sentint els camions i respirant-ne els fums com si fóssim a tocar de la Meridiana. **L’únic escenari apocalíptic que crec que no hem de menystenir és el col·lapse ecològic, que el planeta només és una illa de Pasqua molt més gran.