Olimpíades nacionalistes

[Joan Marcet, Professor de Dret Constitucional] Ens trobem en plena celebració dels Jocs Olímpics de París i sembla que l’esperit de competició esportiu s’està traspassant a altres indrets de la vida social i política. Veiem aquests dies la competència, la rivalitat i també la confrontació entre països per tal d’aconseguir una victòria i potser una medalla. Les imatges que ens arriben des de París estan plenes de banderes dels diversos països que competeixen. Atletes i públic present estimulen el fervor “nacional” en cada una de les confrontacions. Lamentablement, però, aquesta rivalitat esportiva no ha fet callar les armes en les confrontacions bèl·liques que pateix el món. La “treva olímpica” no ha estat possible ni a Ucraïna, ni a Gaza. I, mentrestant, sembla que l’esperit de competència, de rivalitat i de confrontació també ha impregnat la vida política. Malgrat el gir de guió que va representar la inesperada victòria de l’esquerra a França o el relleu demòcrata a la cursa electoral presidencial als Estats Units, l’extrema polarització continua ben present a molts països. A casa nostra, la competència i rivalitat nacionalista ens pot abocar a una repetició electoral que no sembla socialment desitjable. En el darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) destaquen dues dades: una hipotètica repetició de les eleccions al Parlament de Catalunya oferiria uns resultats quasi idèntics, amb molt petites variacions, als resultats de les eleccions del passat mes de maig; i, en segon lloc, el suport a la independència de Catalunya es troba en el seu nivell més baix (40% dels enquestats) des del 2019, quan ja va perdre la lleugera diferència positiva que mantenia des del 2017. A més, quan es pregunta per la preferència en les relacions Catalunya-Espanya, només un 31% es decanta per la independència, davant del 34% que prefereix que Catalunya continuï com a comunitat autònoma d’Espanya i el 22% que optaria per una Catalunya dins una Espanya federal. Amb aquestes previsions electorals i d’opinió política, només un interès partidista, curt de mires i insolvent, pot preconitzar la celebració de noves eleccions a Catalunya. La pèrdua de la majoria independentista a les eleccions del 12 de maig i la competència dins el camp nacionalista han marcat les negociacions per a l’elecció del nou Govern de la Generalitat. La majoria possible, el govern d’esquerres presidit per Salvador Illa, s’ha vist dificultada des de l’inici per aquesta competència. Pressions sobre el contrincant nacional, bastes desqualificacions a l’adversari, aliança espúria amb el nacionalisme espanyol. Tota mena de maniobres per tal d’impedir un acord que fes possible el nou govern. I en el rerefons un indissimulat menyspreu i odi cap als contrincants. En una mena d’olimpíades entre nacionalismes, Puigdemont emergeix com el capità aranya d’aquesta confrontació. Va amenaçar ja fa anys amb “muntar un pollastre”, i amenaça ara amb el que faci falta per tal de torpedinar l’acord PSCERC-Comuns. I aquesta confrontació olímpica la celebren Puigdemont i els seus amb l’eufòria dels perdedors, d’aquells que només saben travar el partit per treure un resultat que creuen positiu. D’aquells que un empat el celebren com una victòria o que busquen amb joc brut la derrota del contrincant més que la pròpia victòria. Amb odi i males arts, amb insults, desqualificacions i mentides no s’avança mai socialment. En els darrers dies i setmanes assistim a una cursa de despropòsits que en res beneficia Catalunya, a qui es diu defensar. Puigdemont i el seu Junts, un Junts que alguns malden per veure-hi un retorn a la vella Convergència, destil·len més negativitat que propostes positives per a Catalunya. Puigdemont i els seus s’han instal·lat al capdavant del bàndol dels “empitjoradors”, en oportuna expressió de Raimon Obiols, al capdavant d’aquells que especulen il·lusòriament amb estratègies d’accentuació de les confrontacions. Aquestes olimpíades es tanquen el 26 d’agost, quinze dies després de les de París.