[Joan García, Geògraf i ciutadà liberal]
És la primera vegada en anys que s’obre un debat a la ciutat sobre les difi cultats del dia a dia de la classe mitjana i el paper de la pressió fi scal en aquesta realitat. El que no sabem és si aquest debat durarà.
El 1975, Supertramp, un dels mítics grups dels setanta i vuitanta, publicava un àlbum que van decidir anomenar Crisis, What crisis?, més enllà del seu contingut musical, recomanable, tot i que no és el seu millor disc, sí que és rellevant per a aquest article la seva portada, que descriu gràfi cament el nom del disc: hi apareix un home en banyador estirat a una gandula amb una taula al costat, una beguda i sota un para-sol, en una perfecta escena estival, tota en color, enmig d’una escena industrial, urbana, grisa i decadent, com una al·legoria perfecta de la irresponsable frivolitat d’algú que viu d’esquena a una realitat que sovint s’obstina a ferlo mirar més enllà de les seves ulleres de sol.
Aquesta imatge l’he tingut al cap des de fa algunes setmanes i m’ha ajudat a entendre l’obstinació que té la realitat per fer-nos mirar el nostre entorn i convidar-nos a prendre posició. Posició que segurament han tingut molts sabadellencs sobre un més que inevitable debat que ha arribat fi ns i tot als grups de WhatsApp de veïns, amics, entitats: el més que important augment d’impostos i taxes. O millor dit, l’increment de tota la pressió fi scal local.
Les classes mitjanes i treballadores, que ja no podem dir que siguin sempre benestants, han vist reduït el seu poder adquisitiu els últims anys, per efecte de la infl ació, sí, però també per l’increment de la pressió fi scal. Aquest increment s’ha accentuat en l’àmbit local, també a Sabadell. El camí que segurament s’hauria d’haver seguit és un altre, en un intent de fer de l’administració un acompanyant, un facilitador, un dinamitzador, i no una pedra més en el camí d’una majoria de famílies que tot i tenir feina tenen greus problemes per arribar a fi nal de mes. Però no s’ha fet. I, de fet, ens trobem tot aquest fort increment ara? Per què ara? Crec que és rellevant donar una humil i personal explicació, en aquest cas, política a aquesta pregunta i relatar part del que ens ha portat fi ns aquí, avui.
Per parts
El primer passatge del relat arriba mesos abans de les eleccions del 2023, quan el novembre del 2022, el govern del PSC i Junts van decidir no apujar impostos, sabent que ho feien perquè l’any següent era any electoral, tot i l’advertència, amb poc èxit entre els mitjans locals, d’algun regidor de l’oposició pronosticant el que passaria. I el que passaria és la resta del relat.
El segon capítol es dona a les eleccions, la campanya podria haver sigut l’escenari més adequat d’aquest debat que estem vivint ara, però no ho és, òbviament, els artífexs de l’acord pressupostari l’eviten, inclús l’exclouen dels seus programes electorals, i la resta no són capaços d’assenyalar el que estava a punt de passar. El PSC guanya amb una majoria absoluta incontestable i decideix mostrar les cartes amagades en campanya.
Així, passat l’estiu del 2023, arriba el tercer passatge. El govern del PSC anuncia que en aquell moment que és de vital importància un increment general de la pressió fi scal. Si ho era, per què no es va explicar a la ciutadania mesos abans? Suposo que perquè era d’igual i vital importància per als interessos electorals no fer-ho. Però la història continua.
Arriba la tardor i el quart capítol. El de les contradiccions. Junts, que defensava una reducció de la pressió fi scal en campanya, entra al govern. Queden lligats, hàbilment, a un govern de coalició que no necessita els seus vots, però sí el seu silenci i deixa l’oposició (només parlaré d’aquells que almenys tenen la voluntat de fer-la) a un bloc d’esquerres que ha defensat sempre l’increment d’impostos (alguns molt vehementment). ERC, Comuns i la Crida surten de la seva migdiada política, empesos per una opinió pública temporalment emprenyada, per intentar, amb autèntics moviments contorsionistes, defensar l’eliminació de taxes, com a bons partits liberals que no són i veure si de pas aconsegueixen desgastar un govern que com a màxima oposició fi ns avui havia tingut els ànecs del parc de Catalunya.
Interessant panorama, amb un estiu al davant, molt propici per apagar polèmiques de tota mena. Jo torno a mirar la portada de Supertramp i em pregunto: l’home de la gandula, que havia aixecat el cap, es tornarà a estirar o continuarà el seu lent procés d’empoderament vertical? D’aquesta decisió es deduirà el fi nal de la història.
I afegeixo una nova pregunta per acabar: algú recordarà aquest cru passatge per a les nostres butxaques el maig de l’any 2027 després de tres edicions més del lluminós Llaminer nadalenc? Sospito que més d’un dels que avui s’aixequen indignats es preguntarà d’aquí a tres anys: “Taxes, what taxes?”
