Associacions empàtiques

Per Pep Marès, Gestor i mediador cultural A la darrera columna exposava la necessitat de capgirar les institucions sabadellenques per garantir-ne la mateixa supervivència. Arran de l’article algunes de les persones que em llegeixen m’han demanat que doni la meva versió de com poder capgirar les entitats i no morir en l’intent. Caram!, vaig pensar, per què no intentar-ho? Abans de tot haig de dir que no existeix una fórmula màgica, ja que com deia (al passat article) la naturalesa i la diversitat de les entitats socials, culturals, esportives és diferent i variada. Tot i això, sí que es pot seguir tot un procés aplicant tècniques, eines i metodologies existents en altres camps, per això m’aventuro a fer una seria d’articles per definir aspectes i accions clau que per mi són necessàries per incorporar canvis a les institucions i evitar la seva desaparició. Al llarg dels articles posaré alguns exemples, però aquests seran imaginats i surrealistes per això avanço que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. El primer pas és acceptar la teva realitat i tenir present el repte que has d’afrontar: evoluciones o deixes d’existir! Segon pas: ser empàtic. Capacitat d’entendre i sentir-se identificat amb els sentiments i les emocions d’una altra persona o grup és a dir, la participació efectiva i, en general, emotiva, d’una persona en una realitat aliena.  Sovint, els projectes tendeixen a donar resposta a la necessitat interna de la institució, és a dir: Actuen, per «allò que toca fer» perquè «ho diu» el sector i perquè «això sempre s’ha fet així». Els resultats molts cops és la poca capacitat d’atraure usuaris, públic, etc.  Cal doncs fomentar l’empatia i posar-nos a la pell dels diversos públics per entendre què és allò que necessiten, quines són les seves inquietuds i preocupacions per començar a pensar de quines maneres podem donar-hi resposta. Transformar les institucions en organismes empàtics ens permetrà definir una proposta enfocada a les necessitats de les persones sòcies o beneficiaries. Ens hi posem? De fet, és fàcil, ja que l’empatia és una qualitat innata; totes les persones són capaces d’identificar les emocions d’altres i comparar-les amb les pròpies.  Per posar un exemple: si som una entitat en defensa els beneficis del carquinyoli i veiem que cada any disminueix el nombre de socis i als nostres actes venen les mateixes persones de sempre haurem de preguntar als antics socis, a la comunitat més propera quines són les seves motivacions, preocupacions, interessos pot ser que veiem que el carquinyoli no interessa gens ... Que fer?  Poder és hora d’incorporar nova programació i parlar de les postres tradicionals internacionals, fer tastos de postres: de pavlova, del tiramisú o del Gula Melaka... poder és hora de modificar la nostra missió i passar a defensar no només el carquinyoli sinó unes postres saludables i sanes.  Cal obrir l’enfocament i oferir una proposta i uns serveis adients a la nostra comunitat. O altrament, l’associació catalana del carquinyoli deixarà d’existir amb la mort de l’última junta i no només desapareixerà la defensa del carquinyoli sinó la possibilitat de tenir una estructura per defensar, per l’estudi i divulgació de les postres tradicionals. Afirmava Genís Roca en un article a Viaempresa que recomano, La hipòtesi de la Reina Roja: “Vivim temps convulsos amb canvis de tota mena: tecnològics, socials, econòmics, geopolítics, culturals... Si volem avançar necessitem organitzacions capaces de canviar a un ritme més ràpid que el ritme del nostre entorn”.  Per fer-ho cal posar fil a l’agulla, el primer pas: iniciar processos d’escolta activa amb els públics i crear espais i condicions centrades en innovació orientada a l’acció.