El me too li ha arribat a Picasso. Que hagi trigat tant indica la irrellevància de les arts plàstiques en el món actual.
Ara fa quinze dies, l’artista valenciana Maria Llopis es va presentar al Museu Picasso de Barcelona, acompanyada dels seus alumnes de l’Escola Massana. I duien samarretes amb lemes tan currats com Picasso es Antonio David Flores o el parajoseantonià Dora Maar, presente.
I, signe dels temps, la performance hauria romàs inadvertida si l’artista no l’hagués difosa per les xarxes. L’endemà no es parlava d’altra cosa, i fins i tot La Vanguardia li dedicava una doble pàgina que obria la secció de Cultura.
No em preocupa gaire el clàssic debat sobre si la vida privada d’un creador afecta, i en quin grau, la seva obra. Em preocupa molt més l’onada puritana i totalitària, moltes vegades disfressada de pensament progressista, que considera que tots som culpables de no sé què fins que demostrem el contrari. Són mals temps per a la democràcia, el matís i la tolerància.
El 1937, els nazis van aplegar a la Haus der Kunst de Munic tot l’art que no els agradava, en una exposició que duia per títol Entartete Kunst (art degenerat). Ara no és l’art, el que és degenerat, sinó l’artista.
El 1983, en el marc d’una operació d’estat que acabaria amb l’herència de Dalí en mans del govern central, es va organitzar, a Madrid i a Barcelona, una retrospectiva de l’artista empordanès. Això, a Antoni Tàpies, li va semblar fatal i va escriure un contundent article a El País en el qual afirmava que fins i tot persones que pretenen ser d’esquerres “creen con ridícula buena fe que los fallos políticos y humanos del artista han de olvidarse ante las excelencias de su pintura”.
“Y esto –afegia Tàpies–, que parece un gesto generoso, en realidad encierra una falacia que conocemos bien en el mundo del arte: la que olvida que la mínima pincelada en un cuadro es el reflejo de las cualidades humanas del pintor, de la misma manera que la caligrafía delata el alma de quien escribe”.
Ho heu llegit bé? No hi ha lloc per a les contradiccions. Ni per a la redempció. Si afirmo que ets una mala persona, ets automàticament un mal artista. Aquesta impia doctrina ha dominat el nostre art des d’aleshores. Consulteu la programació del MACBA; de vegades, més que un museu sembla un camp de reeducació.
Tornem a Picasso. L’acció de Maria Llopis ha mort d’èxit. Algunes de les afirmacions vessades cal agafar-les amb pinces, d’altres són directament falses. Picasso mai va agredir físicament cap de les seves parelles. Que era masclista? No gaire més que els nostres besavis. Que va anul·lar creativament les seves parelles? Doneu-me, per exemple, noms de fills de grans artistes que hagin reeixit. Quan idolatrem algú no ens ha d’estranyar que es comporti amb la crueltat d’un ídol.
La línia entre allò que assumim i el que és inacceptable és tan fràgil i canviant com la petja que deixen les onades cada vegada que arriben a la platja.
Si volem seguir fruint de la racista Allò que el vent s’endugué, dels violents dibuixos animats de la Warner, de la Dora Maar plorant per culpa del pèrfid Picasso o dels extraordinaris ritmes del pederasta Michael Jackson, ens cal cultivar com més millor l’esperit crític. I desconfiar dels inquisidors.
