[Miquel Aguilar i Txell Teixidó, Consell de la Gent Gran]
Les persones som socials per naturalesa, des del moment de la fecundació, dins del si de la mare, iniciem un diàleg constant amb el nostre entorn més proper. Protegits dins del ventre de la mare, som observadors del seu món i de les seves circumstàncies. Quan hi ha amor i confort, quan hi ha tranquil·litat i felicitat, quan les vivències de la mare són bones, això ens transmet bones vibracions i el nostre desenvolupament és generós.
Quan sortim a la llum no ens volem desenganxar d’aquesta coberta protectora, si bé és necessari compartir amb els altres membres de la família, amb el pare si hi és present, i amb la resta de germans i els avis els primers aprenentatges. El nostre cos i els coneixements van creixent, i comencem a discernir el que és bo del que és menys plaent. Tota nova experiència ens enriqueix. Vivim en una cultura concreta que ens va marcant el camí. Ens trobem cada cop més en la diversitat, cada persona que ens trobem és un nou món inesgotable, sense límits, el nostre univers i el seu, i el dels altres, no té fronteres. Necessitem compartir l’aire que respirem, alimentar-nos d’emocions, de sentiments, gaudir dels colors, de les olors, aquesta font sublim que caracteritza el nostre món.
Passen els anys, de nens anem cap a grans, cada vida és un ventall, hi ha boires, pluja, alegries, malsons. Noves troballes, les flors del jardí et mostren com d’efímer de la vida, i alhora l’esperança d’una nova primavera amb multitud de verds, tots els colors de l’arc de Sant Martí.
Hi ha moments que cadascun de nosaltres necessita allunyar-se i sobreviure en una illa en solitari. Una solitud desitjada per digerir els coneixements, per plantejar-se si és necessari un canvi de rumb a la vida, per valorar les petites coses que ens ofereix el despertar de la llum, la suavitat de la brisa, el sol que s’aixeca, l’ocell que canta, el perfum de la natura.
Sempre hi pot haver una solitud no volguda, inclús enmig d’una munió de persones aplegades al teu costat. Sentir-se sol al mig del desert, sense ningú que t’escolti, bloquejat per expressar el teu desig en un món que mira cap a una altra banda. Això fa mal, una ferida que sagna en silenci, preguntes sense resposta. Ceguera, sordesa i manca d’una abraçada real.
Els anys donen experiències, tots som mestres en potència, la saviesa a compartir necessita els altres. Tots deixem la nostra empremta, la sorra del camí, de la platja, permet dibuixar les petjades que la multitud deixa.
Cal fer recerca del passat i del present per omplir cada com més la nostra motxilla, per aprendre dels altres. Res no mor, tot canvia, l’avui desapareix i es transforma. Som el que som, deixem de ser el que érem.
Qui està sol i vol bona companyia, ho passa malament, necessita menjar i beure, el seu esperit es rovella, es va assecant, s’aprima, es veu envaït per la tristesa, el seu aïllament el consumeix, les seves possibilitats s’esgoten. És la tardor d’una vida que s’apropa a un hivern fred, gèlid, desesperat.
La bona gent té capacitat de revertir aquest parany de la solitud no volguda. Som moltes les persones que en el seu cor tenen la voluntat d’ajudar que tots puguem gaudir d’una vida millor. La nostra ciutat és rica en voluntariat, cal que dirigim el nostre esforç a aconseguir que moltes de les persones que malauradament se senten soles puguin trobar una persona que els doni aixopluc i comparteixi amb ells experiències.
