A finals dels 70 i als 80 , Pittsburgh (Pennsilvània, EUA) era una ciutat que es trobava en clara decadència, la seva prestigiosa indústria siderúrgica estava en caiguda lliure i tenia un nivell d’atur elevat. Aleshores, un bon equip de polítics municipals es va orientar a transformar la ciutat per atraure empreses i inversions, i ho van aconseguir, situant-la com un centre important per als sectors mèdic i tecnològic dels Estats Units. Van assolir una verdadera renovació urbana, i ho van fer mitjançant la promoció econòmica.
Salvant totes les distàncies, sigui de magnituds o d’ubicació, podríem dir que la ciutat de Sabadell va patir quelcom similar pel que fa a allò negatiu. En el nostre cas, la davallada va ser de la indústria tèxtil i, per què no dir-ho, també de força sectors i empreses líders nascudes aquí, que malauradament per un motiu o un altre han anat traient sense parar les seves seus centrals de la nostra ciutat.
Per sort, tenim una representant política, que, igual que va tenir Pittsburgh, amb valentia, risc polític i coneixement ja està treballant per l’evolució urbana de la nostra ciutat, transformant per exemple el que és una autopista urbana com la Gran Via en una artèria de coneixement i projecció per a la ciutat. L’objectiu, ambiciós i clar, és substituir infraestructures del segle XX per equipaments del segle XXI i assolir una nova vitalitat urbana amb més oportunitats, més pacificada i humanitzada. En resum, menys cotxes i contaminació i més benestar i oportunitats.
Però tornant a la ciutat nord-americana, no tot anava bé i la gent vinguda arran de les oportunitats professionals generades acabaven marxant al cap de poc temps. I aquí apareix un pensador i científic urbà molt reconegut, Richard Florida, que va descobrir que no només marxaven per millors ofertes professionals o per viure en una ciutat on passar-ho millor, sinó perquè a la ciutat faltava el sector creatiu. En el seu llibre de referència, The Rise of the Creative Class (L’ascens de la classe creativa), explica la seva teoria de les 3T, on tecnologia, talent (artístic/cultural) i tolerància (diversitat) són imprescindibles per a les noves ciutats d’èxit, convertint-les en entorns més oberts, dinàmics i culturalment rics. La influència de les teories de Florida va fer atraure moltes persones creatives, empreses i capital (llocs de treball), i la cultura en va ser un dels principals motors, juntament amb la diversitat.
En aquest sentit, ara a Sabadell se’ns ha obert una nova oportunitat. Arran de la iniciativa de la portaveu i regidora local abans mencionada, es va presentar recentment en ple municipal la possibilitat que la ciutat fos candidata a la capitalitat cultural catalana de l’any 2024. Obtenir aquesta designació pot ajudar a promocionar la cultura sabadellenca al país, generant activitat econòmica no només al sector cultural, sinó també al comerç i a la restauració, i oferint a la ciutadania un any ple d’activitats de valor. Cal reconèixer que tots els grups polítics de la ciutat, força cops criticats, van mostrar el seu suport i col·laboració de forma immediata, entenent que el benefici comú pot ser gran.
No ens podem comparar amb Pittsburgh, però sí que podem aprendre de l’exemple, i que al final el que determina l’evolució positiva de les comunitats són les preses de decisions valentes. Prendre determinacions polítiques complexes té riscos i requereix tolerància a les crítiques, però la política sense execució només és malbaratar recursos.
PD: aprofito per felicitar el Parc Taulí per haver estat reconegut com un nou Centre de Cerca de Catalunya.
