Una Via massa Gran

[Per Xavier Guerrero, químic i exregidor] Des de mitjans del segle XIX fins fa gairebé cinquanta anys, quan fou soterrada, la via del tren va condicionar absolutament el creixement de Sabadell, agafant després el relleu aquesta autopista urbana que anomenem Gran Via, que segueix condicionant, potser encara més que llavors, la mobilitat no només dels sabadellencs, sinó també de veïnes i veïns d’altres pobles i ciutats: gent de Sabadell que la fa servir per anar d’un costat a un altre de la ciutat, però també gent que baixa a Barcelona des de Castellar, gent que puja des de Barcelona, Barberà o Cerdanyola a treballar als polígons, gent de Santa Perpètua que fa drecera per anar a Terrassa, etcètera. Aquests darrers anys hem dissenyat un munt de Gran Vies, però sempre hem corregut a explicar que quedaven supeditades a la connexió de la C-58c amb Castellar i, per tant, molt lluny en el temps. I això ens ha permès ser agosarats i pensar en una xarxa d’aparcaments, un passeig enjardinat, una gran via digital o una gran via universitària lligada al Parc Taulí. Perquè en el fons sabem que són propostes que no porten enlloc, que ara per ara no són realitzables. Us imagineu crear-hi al mig un potent pol d’atracció, com una gran escola universitària o un gran centre empresarial? Com hi arribaria la gent? On deixarien els cotxes? La col·lapsaríem encara més? Em fa por pensar qui governarà Sabadell en el moment que la connexió amb Castellar sigui ja una realitat immediata i quines preocupacions de curta volada faran que aquests governants prenguin una decisió o una altra. I no parlo de cap partit en concret, sinó de tots en general. Perquè d’aquesta decisió en dependrà el dia a dia de molts milers de persones. De les que viuen a les vores de la Gran Via, respirant-ne cada dia els fums i patint-ne els sorolls, de les que l’han de travessar i constaten la barrera que suposa i de les que cada dia hi perden paciència i salut fent caravana per anar a treballar o tornar a casa. I d’aquesta decisió en dependrà en gran manera el desenvolupament de Sabadell durant la següent generació. Per tot això, la decisió final sobre la seva transformació no pot dependre de càlculs o equilibris electoralistes a curt termini o populistes de gran abast. El problema de la Gran Via rau en la seva dimensió: és una via massa gran per a Sabadell. Prendre decisions sobre la Gran Via no és com decidir si fem o no de vianants el carrer Sant Pere o la plaça de la Fuensanta. Així com la connexió de la C-58c (no parlo del 4t Cinturó!) no l’estan decidint Sabadell i Castellar del Vallès en reunions a la Masia de Can Pagès, sinó la Generalitat, el Consell Comarcal i tots els ajuntaments de la comarca a la Sala dels Mapes de la Conselleria de Territori, potser fora bo que la decisió sobre el futur de la Gran Via fos també compartida. Per exemple, creant una oficina amb participació pública i privada, implicant-hi des de la Generalitat i els ajuntaments de la comarca, fins a les associacions veïnals, comercials, empresarials i sanitàries (penso en el Parc Taulí, per exemple). Una oficina que hauria de planificar, liderar i gestionar el disseny i l’execució de la transformació de la Gran Via. La implicació de la Generalitat en aquesta oficina asseguraria una continuïtat entre aquest projecte i el de la connexió de la C-58c. Sabadell ja té una experiència amb prou èxit en aquest tipus d’organismes: el famós IDES, que, abans que el desballestés el PSC al principi del seu llarg mandat (1999 - 2015), va servir per desenvolupar l’Eix Macià, el centre de vianants, la transformació del Ripoll o la urbanització del Parc Catalunya.