El Diari viu un Sant Jordi de música i poesia amb la seva plaça

L’escriptor Vicenç Villatoro defensa que un diari local ha d’assemblar-se a una plaça. Ve a dir que un mitjà de comunicació ha de ser un espai sempre obert, un punt de trobada, un lloc on es teixeix la comunitat, un símbol d’identitat compartida. Un ‘nosaltres’. Les pàgines del Diari de Sabadell busquen ser aquesta plaça per als sabadellencs. 

I, de tant en tant, aquesta plaça abandona momentàniament el simbolisme i esdevé tangible. Un punt de trobada real.

Sant Jordi és una bona ocasió per trobar-se. El Diari i centenars de lectors, amb una immillorable excusa pel mig com és la cultura. La trobada no podia ser enlloc més que a la plaça Ricard Simó, que alguns sabadellencs ja han batejat informalment com ‘la plaça del Diari’. Perquè la redacció i el carrer només estan separats per una façana de vidre transparent. I perquè, siguem honestos, mentre divendres a la nit els bars de la plaça s’omplen de gent bevent cervesa els redactors que encara no hem plegat despertem una mica de compadiment. 

 Va ser una tarda de Sant Jordi de moltes emocions i, sobretot, d’estrenes. Aniol Riba presentava en societat el seu nou projecte de música familiar, sota el nom de Bubet. Tenia bona pinta molt abans de començar. Mentre feia les proves de so, diversos infants que passejaven per la plaça es quedaven embadalits escoltant-lo. L’excantant d’Ovella Xao té una força magnètica descomunal per captivar l’atenció d’aquests petits ulls plens de curiositat. Aquests balladors per naturalesa en miniatura que ens recorden que som aquí per ser feliços i que la resta és distreure’ns. 

Bubet té un talent enorme amb la canalla i si encara no està programat a cada comarca de Catalunya és perquè tot just comença. El seu projecte revisita cançons tradicionals catalanes per modernitzar-les amb ritmes contemporanis i lletres plenes d’imaginació. Fa viure segones parts plenes d’humor al Joan Petit, el drac màgic Paff, el Marrameu Marremeva i a la Masovera. Ràpidament va quedar encerclat per desenes d’infants i no van faltar voluntaris per sortir a ballar amb ell en el petit escenari a la plaça del Diari. 

El Joan Petit mou el pit com un mosquit i la cintura com un gos  d’atura! La Masovera és emprenedora i lluita contra el malbaratament alimentari! El Bubet treu d’un cistell una coliflor i està a punt de llançar-la com fan les núvies amb els rams de flors. Però se’n desdiu:  “Em fa por que hi hagi una allau i aquí darrere –assenyalant el Diari– en facin una notícia. Que seria una notícia de proximitat”. 

Si vols saber si un artista per a públic infantil és realment bo, mira la cara dels pares. Tots reien molt. 

La festa infantil encara va continuar. La llibreria Mala Peça –veïns de plaça– havia programat amb l’editorial sabadellenca el Pirata un contacontes de Laia Guerrero, que va agafar el relleu a l’escenari.  La canalla es fa el seu Sant Jordi!

A la plaça es va anar creant una barreja de públic molt curiosa. Entre el públic familiar, ja hi havia qui esperava el torn de l’actor sabadellenc Jaume Madaula, que va oferir un recital de poesia acompanyat de la veu i la guitarra de la italiana Mavi Bonardo Fornero. Va tocar posar cadires a la plaça. Qui malauradament conegui les dificultats d’atraure gent amb un recital de poesia comprendrà que no se’n posessin gaires. Però les previsions més optimistes es van superar, anava arribant cada vegada més públic. Més cadires a la plaça! 

La poesia també pot ser pop. Fora del cap la imatge del savi amb ínfules. Madaula posava veu a versos de Gabriel Ferrater, que sobre la llegenda de Sant Jordi deia que no vol ser el cavaller, sinó el cavall. Perquè és més fàcil que neixi una rosa de la femta de cavall que no pas de la sang brollada. Entrellaçat amb Mavi cantant Fabrizio de André, Juan Quintero i Sílvia Pérez Cruz, va recitar Enric Casasses, Anna Tobias, David Sarsanedas i el gran Pau Riba. “Que no et facis vell sense fer-te gran i que no et facis gran sense créixer”. I va ser una tarda d’estrenes, dèiem. Va ser una de les primeres vegades que Jaume Madaula recitava en públic poesia escrita per ell. 

I va ser la millor manera d’acomiadar la plaça, mentre a dins de la redacció se n’escrivia una altra.