Com la protagonista de Somiàvem una illa, Roc Casagran no pot baixar de la sínia. Se'l veu atrafegat. Fa malabars per combinar la feina de professor, emmotllar-se a la logística familiar, "portar a passejar el llibre" –diu– per tota Catalunya i atendre entrevistes. "Però queixar-se seria plorar a dalt d'un Ferrari", hi traurà pes. Era de preveure que, havent guanyat el Premi Sant Jordi, la seva novel·la seria una de les més venudes. Està sent així.
Somiàvem una illa ens regala dos viatges paral·lels. Un és cap a l'interior de la vida de la protagonista, la Carla, i l'altre és cap a l'exterior per diferents illes.
Les illes són una excusa per endinsar-me en la vida de la protagonista. Es vol explicar ella mateixa, però també vol ser entesa, i per tant va molt endins de la seva ànima i alhora va molt en fora.
Et funciona molt bé en aquesta novel·la, però també en altres llibres, dirigir-te directament al lector.
La Carla fa aquesta carta adreçada a un tu que és una manera d'interpel·lar el lector. I la voluntat és aquesta justament, parlar de situacions que tothom més o menys pot haver viscut. Posar qüestions sobre la taula al lector: la incomunicació, la solitud del nostre món ultraconnectat, d'aquest dia a dia que a vegades portem massa atrafegat i que després a vegades ens obliga a aturar-nos.
La relació entre la Carla i el seu marit no té res d'excepcional, en aquest sentit que comentes. Què els passa?
La inèrcia del dia a dia a vegades ens porta a incomunicar-nos. Parlar de les coses diàries, de portar els fills al pediatre, de què hi haurà avui per sopar, de si he de fer aquesta reunió de feina... Acaba fent que no tinguis un instant per aturar-te i preguntar-te com estàs. A vegades no tenim temps de demanar-ho a l'altre, però tampoc tenim temps de demanar-nos a nosaltres. Hi ha un moment en què no s'escolten ni a ells mateixos i la Carla s'atura allà al mig del camí i es pregunta si realment és aquesta la vida que vol portar.
Li passa el mateix amb la Nora, amb qui deixa empolsegar la relació d'amistat.
De vegades ens aturem poc a pensar com funcionen les amistats. Molt sovint els amics en una certa edat són circumstancials. Quan anem enfocant les nostres vides, de vegades les relacions d'amistat se separen i es crea un cert distanciament que costa de trencar. La Carla necessita aquesta persona i no gosa demanar-li ajuda justament perquè pensa que no parlen. Té por que li digui que no, té por que potser no toca, té por de semblar una interessada, de molestar...
Una marca de la casa és que a les teves novel·les, tot d'una, enmig d'una reflexió melancòlica pugui emergir el sentit de l'humor. I l'humor negre, també. "La mare m'hauria acompanyat al metge. Que fos morta, però, era un inconvenient".
Em surt natural, però és que a més em sembla que l'humor és una eina molt sana per afrontar les dificultats. De fet, l'humor de Sabadell és molt així. Evidentment no és una novel·la humorística, però a la narradora sí que se li escapen aquests punts de mala llet. A part de la tendresa, la sensibilitat, de mirar-se el món d'una manera més o menys poètica, de tant en tant, fa aquest cop de puny sobre la taula.
A l'hora de documentar la novel·la, has fet alguna feina prèvia abans d'escriure amb veu de dona?
Amb altres qüestions sí que m'he documentat molt, he fet entrevistes i recerca en llibres i en documentals, però diria que és de les coses que menys he tingut la sensació d'estar fent recerca. Qualsevol persona que vulgui explicar una història fa la recerca al dia a dia amb els ulls oberts i les orelles obertes i intentant empatitzar amb la gent del voltant. Em funcionava narrar la història des del punt de vista d'una dona. És una cosa de què s'ha parlat molt, però jo no hi vaig donar més importància. No vaig tenir la sensació d'esforçar-m'hi gaire i sí que després he estat molt content de veure la recepció que ha tingut de dones que diuen que m'he posat molt bé la pell d'una dona. Potser en el fons no som tan diferents.
Quina és la dada més sorprenent sobre una illa que apareix a la novel·la? La meva preferida és que Suècia és el país que més en té, 267.570. La faré servir, sens dubte.
No és una dada, però una de les coses que em va cridar més l'atenció va ser el cas de l'Illa de les Roses. Vaig sentir-la d'esquitllada i vaig pensar: quina història més utòpica i més bonica d'un revolucionari. Un tio que s'inventa un país on ser lliure. Després investigues més i veus que no. Em recordava molt a l'època en què el Barça patrocinava Unicef. Em sembla que aquesta història de l'illa reflecteix una mica aquesta decepció amb el món modern, de pensar que una cosa que podria ser bonica i en el fons no hi ha més que una voluntat econòmica.
Quina és la teva illa preferida?
Et diré una illa que surt a la citació inicial, d'un text molt bonic del Miquel Àngel Llauger. Explica que quan som nens fem una illa amb el genoll. És una illa molt bonica que ens permet jugar, que creem nosaltres mateixos al nostre gust i que ens serveix per muntar-nos una història, però que després és efímera. És una reivindicació d'aprofitar per jugar-hi i passar-nos-ho bé, que hi haurà un moment que ens haurem d'aixecar de la banyera.
Citant una expressió del llibre, quina és la teva "illa refugi-àncora-bàlsam"?
Segurament quan soc capaç d'abandonar el mòbil i estar amb la meva família, amb els meus amics, sense estar pendent dels ínputs exteriors. És a dir, estar una estona connectat absolutament amb la realitat immediata. I hi ha un altre moment, evidentment, que és quan escric. Vaig tenir l'oportunitat d'escriure aquesta novel·la durant un període en què no em vaig dedicar a la docència. Després de deixar els nens a l'escola, em tancava a casa a escriure i era un moment molt d'illa.
A qui enviaries a una illa?
Segurament a aquelles persones que, per una banda, diuen voler defensar la llengua i, per l'altra banda, fan tot el contrari. M'estimo més els que van de cara i diuen que volen que desaparegui el català que no pas aquells que a l'hora de la veritat no fan cap gest i podrien fer-lo.
Què li diries a l'Illa, el president?
Li diria que no somiava justament en ell, que somiava en un altre tipus de salvador. I que m'agradaria que entengués, tenint en compte que és la seva llengua, que més enllà de les paraules calen fets i que som en un moment d'urgència lingüística. Per tant el que necessitem és que els que són al capdavant del país s'impliquin realment en la defensa de la llengua.
Precisament, tu que rondes per Catalunya presentant llibres i que treballes en una escola, creus que hem de patir per la salut del català?
Sí, hem de patir sobretot per la transmissió. Una llengua se salva quan es va traspassant de generació en generació i tinc la sensació que les noves generacions no se'l faran seu si no aconseguim que el català sigui imprescindible per viure aquí, no només una qüestió romàntica, de l'aprenc perquè em ve de gust, perquè m'agraden les llengües. I veient una mica el panorama arreu dels Països Catalans, t'adones que la situació és certament complicada.
Tots direm que Somiàvem una illa ha estat el teu gran èxit, per la importància del Premi Sant Jordi, però és que sense fer gaire soroll, de puntetes, Ara que estem junts porta més d'una trentena d'edicions des de 2012.
Sí, ha passat una mena de miracle amb aquesta novel·la, sobretot a través del boca-orella, i cada any se'n venen més que l'any anterior. La cosa que més il·lusió em fa és veure, abans que parlàvem de la transmissió d'una llengua familiarment, que hi ha molts alumnes que llegeixen aquesta novel·la perquè la fan llegir a l'institut i que després la recomanen els seus pares o als avis. Em sembla que això és molt bonic.
Hi ha un moment que la protagonista se sent exhausta perquè té l'agenda pleníssima i no pot baixar de la sínia. Et trobes una mica en aquest moment?
Sí, i ho intento viure gaudint-ho perquè em sembla que és una oportunitat i queixar-me d'això és plorar des d'un Ferrari. Però sí, estic treballant de professor i alhora estic intentant passejar el llibre amunt i avall i atendre tothom que m'ho demana. Per sort, tinc a casa la meva companya que està tirant del carro enormement aquests mesos. Intento gaudir-ho perquè em sembla que és una oportunitat d'un cop a la vida. En el fons els que escrivim tenim ganes de trobar gent a l'altre cantó i amb aquesta novel·la estic arribant a una quantitat de lectors que no havia arribat mai. Alguns estan tirant enrere i llegeixen altres llibres que he escrit, fins i tot de poesia. Vaig una mica de bòlit, però bé, ja tindrem temps de descansar quan siguem al cementiri.
Quina és l'última vegada que has sentit que eres feliç?
Segurament hi va haver un pic d'eufòria, que no sé si és felicitat, que va ser el moment que em van trucar per dir-me que havia guanyat aquest premi. Quan vaig penjar vaig pensar en aquell nen que començava a escriure i que somiava que un dia trobaria un lector. Va ser fer realitat un somni que no havia tingut mai perquè no entrava dins dels meus càlculs. Però em sento feliç avui dia, ara mateix. Soc molt afortunat i privilegiat de poder viure el que visc. Per sort tinc salut, treballo del que m'agrada i l'afició que tinc d'escriure em permet publicar.
