Ulleres de sol, presència imponent i 15 minuts de retard a la cita. La primera impressió que projecta Manel Vidal (1989) travessant el carrer s'assembla molt a l'esperada. El guionista de La Competència i membre del pòdcast La Sotana desperta la curiositat de dues dones al pati de l'Arteneu, que es pregunten de què els sona. Hi cauen: l'humorista del Zona Franca a qui 3CAT va fulminar. La segona impressió, en canvi, trenca amb una suspicàcia prèvia: es pren molt seriosament l'entrevista. És abans de la presentació a La Llar del Llibre de La passada a l'espai (Destino), unes memòries fins abans dels 30 anys en què intercala amb molt humor i una mica de tendresa capítols de la seva vida i de futbol. Es pren temps per a rumiar algunes respostes i calcula com expressar-les millor. Se li allargarà l'estada a Sabadell. De matinada, una amiga m'envia una foto seva de festa.
Vas ser un estudiant universitari frustrat que es passa l'any acadèmic fumant porros. I ara ets un personatge públic a qui una editorial encarrega un llibre i que es guanya la vida fent riure. És sorprenent el tomb que t'ha fet la vida.
Hi ha diversos factors, però sí, és sorprenent. Ara fa uns quants anys que em guanyo la vida amb els guions i la comèdia i, per tant, fa temps que ja no tinc la sensació de vertigen. També és veritat que som un país bastant petit i això també hi ajuda. Si fas dues coses bé seguides et fan entrevistes i et pregunten la teva opinió per les coses. És el que diu sempre en Magí, el company de La Sotana, que tirar-se el rotllo de famós és lamentable, però a Catalunya encara més.
Vaig al futbol. Hi ha algun ídol que pugui renovar a Iván De la Peña?
Ho pensava l'altre dia. No, crec rotundament que no. De la Penya per mi té molt a veure amb la infantesa i amb admirar algú des del fet de ser un nen. Ara jo tinc 35 anys i els pares dels jugadors del Barça tenen la meva edat. Em costa molt trobar una admiració igual de naïf i innocent. Potser Pedri és qui més s'hi assembla creativament, però ja no serà allò que em passava quan era petit.
Per què no et fies de la gent que no té ídols?
Paradoxalment, quan intentes esquivar la vulnerabilitat que suposa admirar algú altre, perquè et situa per sota seu, el que estàs fent és un acte de baixa autoestima. Quan estàs bé amb tu mateix i amb el teu lloc al món, et pots permetre admiracions salvatges cap a persones que a vegades ni s'ho mereixen. Per això crec que algú que, activament o passivament, decideix no admirar ningú, el que li passa és que no s'admira prou ell mateix. Potser és una mica de psicologia barata, això, però bueno...
Futbolísticament, et quedes amb l'estètica o amb l'efectisme?
És una falsa dicotomia que com a culers ens ha suposat una espècie de presó. El que tenia de bo Guardiola és que arribava als resultats a través de l'estètica. I un cop s'ha demostrat que això es pot fer, queda clar que no s'ha de triar. Hi havia un anunci de Nike de la samarreta nova on sortia Pilarín Bayés dient “el que m'agrada del Barça és que ho ha de fer maco”. I és veritat. Però quan arriba l'abril, els culers, com a mínim els de la meva generació, volem guanyar i això ens mou igual o més. Un entrenador del Barça que només jugués bé no duraria. Un entrenador que no guanyés, tampoc.
Darrerament, has pensat sobre quines coses et surt fer més humor?
Sí, ho he pensat molt. Hi ha gent que pot fer riure simplement per la seva manera de ser. Això té a veure amb la presència escènica. Sempre poso l'exemple del tio del meu pare, que quan feia Els Pastorets i sortia a escena tot el poble ja reia. En Xuriguera, del Teatre de Guerrilla, fa molt riure amb la seva imatge. Jo això no ho tinc, no ho tindré mai, i m'agradaria molt perquè va molt bé per guanyar-se la vida. Tinc molt poc pallassisme en mi. He de fer altres coses. Hi ha una premissa de la comèdia que és que això diem tu i jo en aquest bar mai és el mateix que es diu davant d'un micròfon. Jo entenc que hi ha codis, no soc boig, ni autista, però és divertit transgredir el que se suposa que només es pot dir en privat i que és una barbaritat, però que després al cap d'una estona ni ens en recordem. Portar-ho en un escenari o en un programa de ràdio sempre m'ha fet gràcia.
Quines altres menes d'humor t'agrada fer?
He estat molt temps, i encara m'agrada, fent humor a través de la reacció. Ha passat una cosa d'actualitat, la digereixes i l'expliques amb un punt de vista que s'apropi a la comèdia. I llavors crec que el que em continua movent més avui en dia és fer comèdia a partir de les coses que m'emprenyen o dels col·lectius que considero que ens putegen. En Magí moltes vegades parla contra els rics en els seus monòlegs o jo ho he fet contra els polítics. Més o menys podem estar d'acord que ens fan la vida pitjor. Per això em costa molt entendre que algú triï com a ase dels cops col·lectius com els trans. No entenc què t'han fet, ni a tu ni a ningú a qui estimis. Amb l'humor es pot fer molt de riure, però també molt de mal.
Quina és l'última vegada que has pensat que eres feliç?
Hòstia! No penso gaire en aquests termes, eh, tio? Deixa'm pensar. Hi ha pics d'adrenalina. Quan fem un bolo amb La Sotana i va bé, allò s'assembla bastant a la felicitat. Però soc bastant poc exigent amb aquest tipus de plaers i em fa molt feliç... És una cosa bastant cursi, em sap greu. Amb la meva parella no vivim junts i llavors ens costa molt trobar espai entre setmana, i quan em desperto amb ella un dimarts penso, hòstia, clarament, això és el que m'agradaria fer cada dia. És el més semblant a una felicitat... De la llar, com si diguéssim.
Com ha millorat la teva relació amb els pares? Perquè en el llibre expliques com els regales uns quants disgustos.
Crec que és una relació comuna, d'estructura bastant clàssica d'adolescent i postadolescent que no està bé amb ell i tampoc no està bé amb la gent. Hi ha una incomprensió llarga en el temps d'ells cap a mi. No ho dic com a retret, sinó perquè era molt difícil entendre les meves decisions. Perquè no les entenia ni jo. Llavors ha passat una cosa poc romàntica i poc èpica que a nivell de relat té poc suc, que és que m'he fet gran. Ha millorat així. He tingut la sort de trobar-ho a través de la intuïció, més que no pas a través d'uns camins preestablerts. Els he fet patir molt i ha costat entendre'm, però la relació no s'ha trencat mai. En el llibre, a més, hi explico una relació paternofilial que ja no és la d'ara.
Hi ha un moment de la teva vida que engaltes una mentida rere una altra. Per què?
No ho sé... Com tot el que he fet a la vida, i en aquest cas això és dolent, però també he fet coses bones, parteix d'una actitud d'improvisació. He mentit molt per escapar, per fugir del que no m'agradava dels altres i sobretot del que no m'agradava de mi. I llavors m'he trobat el càstig típic del mentider, que és que la bola es va fent gran i tu no en pots sortir.
Si traiem l'humor i el futbol, què queda de Manel Vidal?
Hòstia. Sense humor i futbol? No ho sé, suposo que depèn de qui li preguntessis. La meva parella diu que soc una persona més tendra del que sembla i també ho diuen els meus amics. No ho sé, m'agrada pensar en mi, a part d'una persona futbolitzada que es dedica a la comèdia i a l'humor, com algú amb una certa lleialtat. T'ho hauria de dir algú altre, jo no ho tinc clar.
El llibre juga molt bé explicant moltes coses que una altra persona amagaria. És saludable riure's d'un mateix.
És una mica com el tema d'admirar. Quan algú està tan encotillat que és incapaç de riure's de si mateix és perquè encara ha de fer una mica de feina. És saníssim, interessant i divertit. Sempre que mantinguis una mica la línia i no caiguis en el parany del que en anglès es diu self-deprecating, que existeix molt en la comèdia, una autohumiliació per obtenir validació. Si se'm permet, crec que el llibre té una certa virtut de riure's d'un mateix, però sense que l'autohumiliació en sigui l'objecte central.
Escrius que amb els anys has anat endurint el caràcter. Ho has fet perquè no et prenguin el pèl?
Encara me'l prenen molt avui dia. Em recordo de més jove com una persona a qui era molt més fàcil prendre-li el pèl. M'ha costat bastant imposar-me en alguns moments. I sí. Però això és un procés en què encara estic immers, en el fet d'intentar que no me'l prenguin gaire.
De petit ja eres graciós?
Sí, però no sempre. Ho parlàvem amb el meu cosí, que té dos anys més que jo, i ell no havia detectat que fos graciós perquè ho era amb els meus amics. Però és que ara mateix entre els meus amics de Barcelona n'hi ha cinc que són més divertits que jo. N'hi ha un que seria boníssim fent la meva feina, potser millor que jo. Però el que faig jo no té tant a veure en com sigui de divertit, sinó amb un ofici, que és una qualitat molt menys sexi. La gràcia és fer-ho cada dia.
En el llibre cites una explicació de Valdano sobre Busquets –“va créixer de cop”– per dir que vas envellir de sobte. Quina relació tens ara amb el teu cos?
Doncs m'hi has fet pensar quan hem parlat de la relació amb els pares o amb les ambicions. Ho he relacionat per primer cop. Com explico al llibre, hi ha un moment que la meva imatge deixa de semblar-me la meva imatge perquè canvio molt ràpidament i perdo una mica la referència de quan em veig al mirall. Ara ja fa molt temps que el que hi veig soc jo. No sempre m'agrada, però tampoc no sempre em desagrada. És un estat bastant fàcil de conviure-hi.
La sensació que causa La passada a l'espai és la d'un dels teus amics explicant-te coses. Creus que és per la combinació d'honestedat i humor?
M'han dit que també té a veure amb l'estil. Tenia poques certeses a l'hora de posar-me a escriure i una cosa que volia, bastant tòpica, és que fos un llibre que a mi m'agradés llegir. I a mi m'agrada aquesta escriptura directa. Sí, segurament té a veure amb un sentit de l'humor compartit. Ens passa molt amb La Sotana, que som una representació en què molta gent se sent identificada perquè amb els amics és bàsic compartir codis i un sentit d'humor. Se'ns apropa gent i interactuen amb tu com si et coneguessin, cosa que té parts bones i dolentes.
Hi ha alguna cosa que t'hagis debatut si deixar a fora del llibre o no i que hagis decidit quedar-t'ho per tu?
No m'he censurat res. Vaig anar esborrant coses per un tema d'estil, perquè alentien excessivament el ritme, no m'agradaven com encaixaven o estava donant massa voltes. Però a nivell d'autocensura, no. Si soc tan honest com puc, com que són una espècie de memòries d'una persona relativament jove, és molt diferent quan parles de gent viva o de gent morta. Els meus familiars i amics estan tots vius, si ho escrivís d'aquí 40 anys segurament seria diferent. Potser seria més cru o més directe.
Tens alguna gran il·lusió entre mans?
Sí, però no la puc explicar.
Hi ha alguna cosa que no hagis fet que t'agradaria fer laboralment?
Tot el que tingui a veure amb escriure m'interessa. Fa relativament poc que m'hi dedico, hi ha molts gèneres que encara no he tocat. No he fet ni sèries, ni pel·lis. M'agradaria escriure altres tipus de llibres o també hi ha aquesta mena d'etapa final del monologuista de fer el propi espectacle, que de moment no faré, però no ho descarto.
Què ha estat el pitjor d'haver escrit el llibre? Sovint parles de la mandra. Intueixo que aquestes gires de presentació del llibre te'n poden fer.
Em queixo bastant, tot i que a l'hora de la veritat hi ha coses boniques de quan vas als llocs i la gent et ve a veure i t'explica que el llibre li ha agradat o què li ha interessat. També és veritat que acabo de començar i ha de passar Sant Jordi i tot plegat. Però sí, sempre ho dic: si fer les coses ja em fan mandra, haver-les d'explicar després encara més. El procés d'escriptura tampoc no va ser especialment agradable. Porto molt malament els terminis i, per tant, vaig tenir una mica de problemes amb la part de creació.
La feina a La Competència, La Sotana, les presentacions, no dius mai que no a col·laborar a altres pòdcasts... Sents que vas massa atrafegat?
M'ha passat més en altres moments. Aquesta temporada no he fet monòlegs i això em treu moltíssim pes mental. És el més difícil que feia a nivell de preparació, de creativitat, d'exposició... I sí, faig moltes coses, però és veritat que la majoria de dies no treballo les vuit hores d'una jornada normal. He de tenir molta capacitat de canviar el xip ràpid i acabar una cosa i després fer-ne una altra que no s'assembla gaire. Sempre que parlo amb gent del gremi arribem a la conclusió que, precisament cap a l'abril, tens la sensació que ja has dit tot el que havies de dir, i encara hi ha tres mesos de generar contingut. Però és bastant cíclic i al setembre te n'oblides.
D'aquí a mitja hora presentaràs el llibre amb la humorista sabadellenca Charlie Pee. Què representa per a tu?
Som molt amics. A la Charlie me l'estimo molt i, tot i no haver treballat gaire junts, compartim una manera similar d'entendre l'humor. I, de fet, et diria que jo n'he begut bastant. Recomano sentir-la explicant com ha arribat al seu fet còmic, per dir-ne d'alguna manera, a partir de la timidesa o dels problemes d'adaptació social en certs entorns.. Ho explicava l'altre dia a Manicòmics de 3CAT.
Quina és la millor vegada que has estat a Sabadell?
No hi he estat gaire, realment. Ara venint ho pensava. He estat dues vegades a l'Obrera, entrevistant l'Abner Lloveras, perquè els havien de desnonar, cosa que efectivament va passar, i a l'Oleguer Preses, a l'Obrera nova. I més enllà d'això, només hi havia estat amb 18 anys a la Zona Hermètica. Qualsevol de les tres vegades va ser fantàstica. Ah, sí, i a l'Embassa't els dos darrers anys.
