Va ser una promesa que ha pesat com una llosa. Però l'han complert. La biografia de l'historiador, escriptor, pintor i editor Andreu Castells ha acabat publicant-se. Han estat cinc anys de feina coral, sota la pressió de no defraudar les expectatives indefugibles d'una darrera voluntat.
L'historiador Josep Maria Benaul (1951-2020) sabia que li quedava un any de vida. Va bolcar-se a treballar en una biografia que ningú més podria haver fet. De jove, havia quedat admirat per la capacitat d'anàlisi i de crítica d'Andreu Castells, 33 anys més gran que ell, amb qui va coincidir en un Arxiu de Sabadell que a finals del franquisme estava resignat a les golfes polsegoses de l'Ajuntament. Tots dos van posar les bases per dignificar-lo.
Benaul va redactar dotze capítols de la biografia Els fronts infinits. Andreu Castells, a més del pròleg. Quan per culpa del càncer no va tenir més forces per acabar el llibre, va escollir uns quants amics perquè redactessin els cinc capítols finals: Josep Casamartina, Manel Larrosa, Josep Maria Ripoll, Ricard Mas i Esteve Deu.
El llibre ha esdevingut un homenatge doble, a Benaul i Castells, sense qui seria més complicat entendre Sabadell. Ha arribat a les portes de Sant Jordi i, amb l'emoció continguda, s'ha presentat entre amics i familiars a la seu de la Fundació Bosch i Cardellach, que l'ha editat. La directora de l'entitat, Glòria Dalmau, amiga íntima del 'Pep' i una de les que ho ha fet possible, ha empassat saliva: “Li vam prometre...”. Ha agraït als fills dels homenatjats, Amaya Benaul i Marc Castells, tota l'ajuda per fer possible la biografia, “un llibre-objecte”. Hi ha més noms a qui ha agraït haver contribuït a acabar el que Benaul va començar, tot i estar malalt, amb “tossuderia, intel·ligència i treball”: Quim Gòngora, Jordi Catalan, Andreu Segura, Plàcid Garcia-Planas...
Precisament, aquest últim, el periodista Garcia-Planas, ha pres la paraula a l'acte de petit format per recalcar el que ha deixat escrit sobre tots dos a la contraportada de la biografia. “Compartien dues eines d'amor per la seva ciutat: una capacitat d'anàlisi fora de èrie i una insubornable capacitat crítica”. Hi ha intervingut, també, l'arquitecte urbanista Manel Larrosa, que ha descrit com van aconseguir, quan rondaven la vintena d'anys, “trencar la barrera” per acostar-se a un referent intel·lectual com Andreu Castells, que de primeres semblava distant.
Poc abans de morir, Benaul va deixar escrit el seu epitafi. El va deixar llegir als amics més íntims. L'historiador s'acomiadava amb un “i prou”. Punt final. Tal com han recordat, aquells que l'estimaven s'han encarregat que aquest “prou” tingui molta vida.
