Sens dubte és un dels personatges autèntics de Sabadell, mereixedor del nom de la secció. A Jesús Led (1987) el distingeixen unes patilles de torer, una cabellera ondulada i la sort d’aquell a qui li escau qualsevol americana. Sempre empolainat, ha convertit l’elegància en un tret distintiu, amb una autoconsciència estètica radical. D’una altra manera, se sentiria disfressat –diu. Té un caràcter encaixador, expansiu i de riallada fàcil. De bon vivant. No té pèls a la llengua i se li escapa algun renec. Però és que encara és més carismàtic en el terreny artístic.
I aquí, malgrat ho intenti dissimular molt bé, es posa seriós. “No he tingut mai res al cap que no fos pintar. Res més. Ni astronauta, ni futbolista. Per a mi ha estat extraordinàriament natural. Vinc d’una família de pintors ”. Un dels cosins, el menorquí Marc Jesús Vives, és autor de les pintures del sostre de la Boqueria i del mural de 200 m2 a l’estació de metro Gaudí. Però també ve d’una família que no té res a veure amb l’art. El seu avi va ser el notari de Sabadell.
Els seus retrats tenen alguna cosa fascinant. La majoria són quadres immensos, de gran format. Moltes són escenes quotidianes, però capturades en un moment sobtat, instantani, com una fotografia sense temps per pentinar-se. Sense artifici, la bellesa de la naturalitat.
Són quadres hiperrealistes? “És un estil naturalista”, corregeix amb amabilitat. “M’he dedicat tota la vida a la pintura per encàrrec. Cada quadre és el resultat d’haver reconegut milers d’errors per evitar-los i d’haver multiplicat els encerts”, es treu importància. Ha venut retrats d’encàrrec a algun empresari reconegut, però prefereix no donar noms.
Quins són els teus referents? “Mmm...”, rumia. “El Ronaldinho!”, dispara el gamberro que porta a dins i que a l’institut li comportava esbroncades. Però torna a respondre: “Giotto, Paolo Uccello, Piero della Francesca, Da Vinci, Tiziano, Caravaggio... Velázquez, per a mi, és Déu Nostre Senyor. I de moderns, Manet, Van Gogh, Ramon Casas com a dibuixant, Picasso, Hockney, Antonio López...”.
Algunes pintures són subtilment iròniques o directament divertides. És l’aniversari de la seva parella, la Judit, que ensenya el retrat que li ha regalat. És una reinterpretació de La dama del abanico, de Velázquez. Però hi apareix sostenint els seus bolsos, enlloc d’un ventall. “És La dama de los bolsicos!”, riu Led. També té una sèrie de quadres sota una col·lecció que contemporanitza El Quixot amb escenes modernes. “Els dos protagonistes simbolitzen dues maneres de viure. El que viu amb l’estómac, preocupat per les coses materials, i el que viu amb el cervell, idealista, aïllat de les coses terrenals”.
Hi ha qui el coneix com a professor de l’Acadèmia de Belles Arts. “No tinc cap mena de vocació com a docent. Però és increïble com de bé m’ha anat. T’obliga a portar tot el sistema de producció a un pla conscient. És una manera d’endreçar-te els calaixos”. No cal investigar massa per saber que té els alumnes encantats.
Però ni astronauta, ni futbolista, ni docent. Pintor.
