Jan D. Casablancas (Sabadell, 1999) s'ha format als escenaris de la seva ciutat, al Teatre Sant Vicenç i a Àrtic Teatre —escola de teatre de Sabadell—, i actualment continua la seva formació a l'Institut del Teatre. La temporada passada va debutar com a professional a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya amb Els Criminals, dirigida per Jordi Prat i Coll. Aquest gener ha tornat a trepitjar els escenaris amb L’Aranya, també de Prat i Coll, una obra que ja ha iniciat gira i que aquest diumenge arriba al Teatre Principal de Sabadell amb les entrades exhaurides.
L'Aranya és un text d'Àngel Guimerà poc conegut.
És una obra molt completa que ha adaptat Jordi Prat i Coll. Parla sobre la infertilitat d'una parella que fa sis anys que està casada i no aconsegueix tenir fills. L’original de Guimerà està ambientat a Barcelona el 1908, però en aquesta adaptació, el Jordi la trasllada a Girona el 1968.
Per què aquest canvi d'època?
El Jordi va connectar molt amb l’obra perquè li va recordar la seva pròpia infància. Va viure catorze anys en una botiga, com els personatges, i els seus pares també van marxar del poble cap a ciutat. Van trigar molt a tenir fills, i en aquella època això comportava un malestar social. En l’adaptació, els protagonistes es diuen Miquel i Rosa, i es parla de què vol dir ser dona o home quan no pots tenir fills. Curiosament, en aquesta versió és l’home qui té l’obsessió per ser pare, una visió molt actual però encara poc representada.
Com has viscut aquesta experiència?
Molt feliç i agraït. Els criminals ja va ser una gran experiència, però aquesta vegada ho he viscut diferent. Ja coneixia l’espai, el ritme, el Jordi… I ara he pogut estar més centrat, més atent a altres detalls. Vam arribar molt rodats a l’estrena i, a mesura que han passat les funcions, hem anat agafant més confiança. Ho he gaudit moltíssim.
I ara, com va la gira per Catalunya?
Va molt bé! És tot un repte, passes d’un espai controlat com el TNC a escenaris molt diferents. Cada lloc condiciona molt: la mida, l’acústica, l’escenografia… Cada funció és única. Això t’obliga a estar molt present, molt connectat amb l’espai i els companys. Però és molt enriquidor i, sobretot, molt divertit.
Què suposa per tu actuar al Teatre Principal de Sabadell?
És molt especial. Ja hi havia actuat amb Antígona per la companyia Amfiteatre, però ara torno amb una producció del TNC com a professional. Té un punt de retorn, d’agraïment, de poder dir: “Em podeu venir a veure a casa”, sobretot per tots el que no van poder venir a Barcelona. És com jugar a casa.
Els teus companys també ho viuen així quan actuen als seus pobles?
Sí! A Vic vam sentir que jugàvem a casa de la Mima Riera, tot i que viu a un poble del costat. L’altre dia vam anar a Granollers, on la Laia Nogueras i l’Estel Ibars estaven encantades. I ara em toca a mi. És molt bonic. Aquí hi ha gent que m’ha vist créixer, i compartir això amb ells és molt emocionant.
I tot això sense haver acabat encara la carrera…
Encara ho estic assimilant perquè és el que més m’ha sorprès. Vaig entrar a l’Institut del Teatre amb ganes d’aprendre de tothom, companys, professors, gent d’altres promocions … Al tercer curs em va sortir l’oportunitat de fer un càsting per Els criminals i allà es va començar a moure tot. Estic profundament agraït al Jordi Prat i Coll. Ha apostat per mi quan encara no m’he graduat, m’ha donat responsabilitat real dins dels projectes, m’ha fet créixer. No tothom s’arrisca així. Ell aposta pel talent jove i desconegut, per gent que desperta curiositat a l’espectador.
Aquest any també ha apostat per algú altre?
Sí, amb L’Aranya ha agafat l’Estel, que també és de l’Institut. És la meva parella a escena. El Jordi té una mirada molt honesta i generosa cap al futur d’aquesta professió. Fa créixer el teatre des d’un lloc molt humà.
I ara, quin és el teu pròxim projecte?
Estaré al Festival Fresc amb la companyia sabadellenca El Galliner, dirigida per l’Albert González. Farem Una ciutat brillant, de Conor McPherson, amb l’Òscar Castellví, el Santi Ricart i la Diana Torné. Estrenem el 25 de juny. És una nova oportunitat que em fa molt feliç i que no m’esperava. És un festival molt bonic i poder-hi participar em fa molta il·lusió.
