El periodista i escriptor Toni Cruanyes ha presentat el seu nou llibre La dona del segle (Columna, 2025), on recupera la història de les dones de la seva família. A partir d’un treball complex de documentació, s’endinsa en diversos moments decisius de la vida de la seva besàvia, àvia i tieta. Hem pogut parlar amb l’autor sobre la memòria i l’oblit, i com la restitució del passat familiar ens pot ajudar a comprendre qui som com a persones i com a societat.
Què et va inspirar a escriure La dona del segle?
És la història de les dones de la meva família. M’he adonat que no els hi donem l’atenció ni el relleu que mereixen; són una part de la família que sempre queda reduïda a la intendència, a les cures, al menjar... Tenia ganes de posar el focus en les dones, més concretament en la meva besàvia, que és la primera dona protagonista del llibre i, coneixent la seva història, vaig descobrir que mereixia un llibre.
Com vas viure el procés d’escriure sobre figures tan properes?
Per una banda, hi ha la part de la nostàlgia i el record personal. A la besàvia la vaig conèixer fins que tenia 7 anys i la convivència amb les altres dues dones (àvia i tieta) també va durar molts anys. Escriure sobre gent que coneixes tant és difícil, però també és un desafiament que es fa amb molta tendresa. El repte era descobrir com eren abans de ser la meva àvia, besàvia o tieta.
Fins a quin punt la novel·la és fidel a la realitat?
Tot el que s’explica al llibre és real, i les parts que són imaginades (pensaments, converses, etc.) són clarament ficcionades. També he afegit una part al llibre on explico què he decidit deixar (o treure) sobre elles. Sempre amb honestedat.
La novel·la reflexiona sobre el paper de la dona durant el franquisme i la postguerra. Volies denunciar algun fet? Creus que cal restituir la memòria de personatges com la Maria, la Victòria i la Teresa?
Sí, totalment. Precisament perquè són dones que, en el seu moment, van tenir un reconeixement íntim dins la família però mai públic. Són les dones que van fer possible que la família sobrevisqués. Sense elles, no existiria la família. És un reconeixement a aquestes dones que ens han fet ser tal com som.
Hi ha alguna escena del llibre que et toqui especialment o que et costés d’escriure per qüestions personals?
Sí, descobrir com la meva àvia Teresa va viure la Guerra Civil quan era una nena. I el fet que mai ho va explicar a la família. Investigant, he trobat que el seu pare va haver d’escapar de casa perquè, si no, l’haurien matat, i que ella i dues germanes petites van haver-se de fer càrrec de la casa familiar. Havien de defensar el seu terreny, fins i tot li van ensenyar a utilitzar una escopeta (no sabrem mai si la va fer servir o no). Tota aquesta part va ser una sorpresa per mi.
La memòria i l’oblit són dos eixos centrals del llibre. Creus que la societat actual està condemnant les generacions passades a l’oblit?
Hi ha una part de l’impuls de la societat consumista que estem creant entre tots que ens fa no només oblidar el passat, sinó també el dia d’avui. Es tracta d’un consum immediat, amb cares joves contínuament a tot arreu. La societat actual tanca els ulls a la història recent (i més si té a veure amb la vida familiar), però per sort existeix un nínxol de persones interessades, que volen descobrir llibres de recerca com La dona del segle. Hi ha un públic que demana la reivindicació d’aquesta història, que realment és la reivindicació de tantes famílies i històries personals.
Quan has escrit aquesta novel·la, has sentit que reparaves una ferida col·lectiva o personal?
Sí, hi ha un greuge familiar que té a veure amb el record de la meva besàvia Maria. En el llibre parlo de com el seu nom no apareixia a la làpida on estava enterrada, i en canvi hi havia el nom del seu marit. I 40 anys després d’haver mort prenc consciència d’això, i crec que escriure el llibre (i posar la seva fotografia a la coberta) és una forma de restitució. La dona del segle era ella; li deien així perquè va néixer l’any 1900, i com a dona jove i moderna li deien que era una dona del seu segle.
Hi ha una certa nostàlgia en el llibre. I també una crítica a les estructures socials d’abans. Com et situes entre la memòria afectiva i la responsabilitat de no idealitzar el passat?
Jo començo el llibre amb aquesta idealització del passat, potser recordant només les coses dolces de la infància vinculades a les àvies, i traeixo com elles eren vertaderament com a dones. I aquí, en aquest xoc amb el problema de la recerca i l’escriptura del llibre, és quan demano ajuda a dones que escriuen sobre dones. Perquè em guiïn, em corregeixin i em marquin el camí. I aquí entra el consell i ajuda de la Montse Barderi, la Gemma Ruiz i la Gemma Casamajó. Tres persones que també surten al llibre i que acabo convertint en personatges que em serveixen per generar aquest debat.
Si la figura de “la dona del segle” pogués parlar-nos avui dia, què creus que ens agrairia i què ens retrauria?
Jo espero que ens agraís el llibre, i aquestes xerrades i entrevistes en què reivindico el seu llegat. Però segurament encara ens retrauria que continuem tenint tics masclistes. Encara els hem d’acabar de corregir.
Fotografies: Juanma Peláez
