L'escriptor i divulgador Pere Cardona compila històries de la Segona Guerra Mundial des de fa 25 anys. Una de les seves obsessions és explicar el conflicte des del punt de vista personal. Li interessen les històries, no les dades. Però no per això es documenta menys: El mundo en guerra. La Segunda Guerra Mundial contada por sus protagonistas (Principal) són 14 capítols temàtics que contenen 900 cites textuals i 600 fonts bibliogràfiques. Ha rondat per Normandia, Líbia, Egipte, Sicília i Creta per conèixer escenaris i parlar amb supervivents del conflicte i les seves famílies.
Inge Auerbacher és una d’aquestes grans protagonistes anònimes. Va sobreviure a Theresienstadt.
El terrible camp de concentració que els nazis publicitaven com un balneari per enganyar els jueus. L’Inge recordava molt el primer dels tres aniversaris que hi va viure. Encara no sap com ho va fer, però el seu pare va aconseguir preparar-li un pastís amb un bocí de patata bullida i una mica de sucre per sobre. Té quasi 90 anys i encara diu que aquell va ser el millor pastís d’aniversari de la seva vida. I encara no sap com ho va aconseguir el seu pare!
Quins altres records d’infància té del camp l’Inge?
Parlava molt de la nina que va tenir-hi. Al camp va fer amistat amb una altra nena petita, que també en tenia una. Un dia l’amiga li va demanar que li guardés els vestidets perquè havia de marxar amb els seus pares. “Havien estat seleccionats per un transport a l’est”. Quan acabés la guerra es trobarien i l’hi tornaria. Però la van portar a Auschwitz i va morir. Encara té els vestidets a casa, com un regal preciós.
Quant de dolor.
També té gravada la nit dels vidres trencats. Vivia en un poble petit d’Alemanya de 500 persones amb una comunitat de 150 jueus. Tenia 6 anys quan, de cop i volta, comença a sentir com trenquen els vidres, com cremen la Sinagoga... Una de les seves reflexions és: ‘Com és possible que el meu veí, que 15 dies enrere ens ha portat un pastís, de cop i volta ens vulgui matar o portar a un camp de concentració?’.
Les històries t’han portat a Normandia. Hi vas conèixer un soldat.
Allà vaig conèixer el Jack Port, que ja és mort. Quan tenia 22 anys va ser a la primera onada que va desembarcar a la platja d’Utah. Li vaig preguntar què era el que més recordava d’aquell dia. Es va mig incorporar de la cadira de rodes, em va abraçar i es va posar a plorar. Tenia gravada la mort dels seus companys, de 18 i 19 anys.
La mítica escena de Salvem el soldat Ryan.
Molts veterans diuen que els 20 primers minuts de pel·lícula són el més semblant al que recorden. N’hi ha un que em va dir que va haver de marxar de la sala de cinema perquè no ho va suportar. Una vegada, en vaig entrevistar a un que va estar a Pointe du Hoc. Els soldats alemanys disparaven de tot arreu. Ell i un company es van amagar darrere d’unes roques i van estar 5 minuts sense poder parlar. Tenien tanta por que s’havien quedat sense saliva. No van poder articular cap paraula fins que un d’ells no va treure un xiclet, el va partir en dos i van fer una mica de saliva. Els llibres d’història t’expliquen que a la platja d’Ohama van morir 2.000 persones, però això no t’ho expliquen.
Has aconseguit fotografies inèdites de Nagasaki.
Tenen els marges una mica difuminats, perquè el carret estava afectat per la radiació. Les vaig aconseguir en uns encants i n’he investigat la procedència. Són d’Ellis Clare Clements, un soldat nord-americà que va ocupar la ciutat després del llançament de la bomba atòmica. Sabies que l’objectiu de la segona bomba no era Nagasaki?
No?
Era Kokura. En aquell moment, però, no hi havia bona visibilitat per culpa dels núvols, i van canviar l’objectiu. He reconstruït els dos vols que van llançar les bombes nuclears.
I què més has descobert?
Ens pensem que van ser armes tecnològicament molt avançades, que anaven com un rellotge suís. Però van muntar tan ràpidament la segona bomba, la Fat-man, que no entenc com no els va esclatar als nassos quan eren a l'avió.
Com ho saps?Per documentació oficial i les memòries dels soldats. I una cosa que em va posar els pèls de punta va ser l’actitud dels enginyers. Un tècnic li diu a l’altre: “Enhorabona, acabes de posar l’últim cargol de la primera bomba atòmica!”. Com si estigués muntant una tauleta d’Ikea! El llançament va provocar, només d’entrada, 80.000 morts!
Un altre tresor del llibre: van a parar a les teves mans les memòries d'un soldat republicà.
La família de Manuel Espaiargas me les va cedir per explicar la seva història. Acabada la Guerra Civil, va anar a parar a camps de refugiats, després a Algèria i acaba lluitant amb els francesos a la Batalla de Narvik. Després és un agent entrenat pels britànics perquè formi part d'una unitat especial que cometria sabotatges a la Península si Franco hagués entrat a la Segona Guerra Mundial.
Hi ha algun tret comú en la reacció cap a la guerra dels veterans a qui has entrevistat?
Tant si estaven al bàndol americà, anglès o alemany, tots remarquen que volen que les seves històries es coneguin sobretot perquè tot el que van haver de viure no torni a passar mai. És el denominador comú.
