Teresa Cunillé (1924) esmorza tranquil·lament a la cuina assolellada del pis de Barcelona. Des que ha bufat 100 espelmes, li han fet unes quantes entrevistes. Però aquesta li fa força il·lusió perquè sobretot podrà parlar de Sabadell, on va néixer, es va enamorar i va descobrir la passió de la seva vida. Es queixa de la memòria, però és capaç de recordar amb precisió cada obra que ha marcat un moment a la seva vida. És una de les actrius més importants d’aquest país, ha representat més d’un centenar d’obres i ha recollit una Creu de Sant Jordi, entre altres premis, tot i que diu que sempre “s’ha considerat una persona normal”.
El seu pare, que era tenor professional, la va introduir en el teatre a Sabadell quan era petita. El recorda cantar?
Cantava molt bé, tenia una veu molt maca. A la plaça, a Cal Rubión, hi havia un pati grandiós i el meu pare hi va muntar un escenari on fèiem molt teatre. També feia sarsueles i dirigia una companyia d’aficionats al Círcol Republicà. I jo sempre li deia: ‘Papa, hi vull sortir! Hi vull sortir!’. I em deixava sortir en el cor. Però em renyava perquè jo, sense adonar-me’n, em posava a primera fila. ‘No, papa, no ho faré més!’, li contestava. Però, involuntàriament, sempre m’hi tornava a posar! Sempre volia sortir a les obres, tot i que no hi havia gaires papers de nena petita.
Recorda el moment que va saber que volia ser actriu?
Sempre ho vaig saber! Sempre, tota la vida. Sí, sí, sí! De seguida vaig dir que volia ser actriu.
Però abans, va ser teixidora, oi?
A Sabadell, hi havia els fabricants i, després, els drapaires. El meu pare tenia cinc telers de la seva propietat i jo anava a treballar-hi. Com que sempre m’estava aprenent un paper o una poesia, engegava la llançadora i, mentre el teler anava fent txic-txac-txic-txac, recitava per dins. I la meva mare era carnissera, treballava a la plaça. Quan faltava una noia servint carn, deia: ‘Ja vindrà la Teresita!’. I hi anava jo.
On va anar a l’escola?
A Sabadell, vaig anar una bona temporada amb una senyora que es deia Antonieta, que era molt simpàtica. Una cosa molt bonica d’aquella època és que en els autobusos els nens i les nenes podíem anar tranquil·lament sense el pare i la mare, perquè hi havia qui cuidava les criatures durant el trajecte. Portàvem un braçal i la mare només ens acompanyava a la parada. A la que pujaves a l’autobús, ja et controlaven i sabien que et portaven al col·legi. I quan baixàvem de l’autobús, els guàrdies ens acompanyaven per travessar el carrer.
Quins altres records bonics té de Sabadell?
Com que a mi m’agradava el teatre i la dansa, una professora d’una escola em va venir a trobar i em va dir: ‘Escolti, voldria fer una actuació amb les nenes?’. I vaig muntar un ballet. Ens va agradar molt a tots. Després d’això, les mares de les nenes em van demanar que els fes classes. Com que casa meva era gran, en una habitacó de baix on ningú dormia vaig fer-hi posar una barra i un mirall i allà feia classes de dansa a una colla de nenes.
[caption id="attachment_335937" align="alignnone" width="700"]
Fotografies de Teresa Cunillé actuant de petita / DAVID CHAO[/caption]
Com es va conèixer amb el Domènec?
Jo anava a repàs, perquè sempre he sigut bastant mal estudiant, això sí. Un dia, va venir un professor i va dir: ‘Tinc un grup de teatre. Que t’agradaria fer-ne amb nosaltres?’. Sí, sí! Hi vaig anar. Feien un drama que es deia El soldado de San Marcial, me’n recordo. Entre els nois que hi sortien, hi havia el Domènec. I ja de seguida ens vam fer molt amics, de seguida ens vam enamorar... Vam festejar molts anys.
Anys més tard, vau fundar la Companyia Teresa Cunillé, que ell dirigia. Com va ser treballar amb el seu marit?
Vam ser un matrimoni estupendo, molt ben avingut, ens vam estimar molt. Ell només vivia per fer-me feliç. Sempre buscava que tot m’estigués bé. Sempre em demana el parer de tot de tot el que havia de fer la companyia. Ens cuidàvem. Jo estava molt per ell i ell per mi.
A l’Institut del Teatre es va graduar amb el Premi Extraordinari. A més, es formava en dansa clàssica i música al Conservatori del Liceu. Devia ser molt aplicada!
Aplicada? No me n’he sentit mai. Quan faig una cosa, la faig de debò i del tot. Estimo el que faig. I m’hi dedico fort.
No ha tingut mai mandra?
No, no, mai. No he tingut mai la sensació d’estar treballant mentre actuava. Entres a fer el paper, ja ets tu, i això no cansa.
Quan molts la vam veure al Telenotícies de 3Cat, després de fer 100 anys, vam pensar que havia pactat amb el diable per mantenir aquest esperit.
Sí? Doncs aviat en seran 101! A l’octubre!
Hi ha secret per tenir tan bon humor?
No ho sé... Sempre he tingut bon caràcter. Estic bé amb els que estimo i em sento molt estimada. Això és un secret a veus, no? Però el fet d’haver-me fet gran em pesa una mica i ja no faig gaires coses....
No és veritat, sí que fas moltes coses–intervé l’Araceli, la seva filla, que seu amb nosaltres–.
Bé, m’aixeco, sec, llegeixo... M’agrada molt fer ganxet. M’agrada molt anar a passejar a la plaça Lesseps i... Ah, jugar al Rummikub. I hi ha vegades que guanyo!
Els japonesos associen la longevitat a l’ikigai, que és el motiu que et fa llevar-te cada matí. Quin és el seu?
Ara que ja no puc fer teatre, és la meva família, a qui estimo molt.
Hi havia temporades que, després de representar al Romea, voltàveu tota Catalunya. Com eren aquelles gires?
La comèdia que fèiem al Romea després la fèiem per Catalunya. Me’n recordo quan fèiem La Pepa maca que, un dia, vam arribar en un poble on ens van dir: ‘És que no tenim teatre nosaltres’. Allà hi havia una pista i van posar-hi unes caixes que feien d’escenari. No ens podíem ni bellugar en aquell espai! Això va ser una anècdota molt bona. Era igual, tot era bonic. Al final de la carrera, ja hi havia teatres per tot arreu.
Va defensar el teatre en català en moments molt complicats per la llengua.
La companyia que vam formar el meu marit i jo era en català perquè som d’aquí. Va haver-hi un moment que ens van proposar posar-nos un representant per anar a Madrid. Però no ho vam veure. Ens vam quedar aquí.
Té algun mal record d’aquests anys?
El més trist va ser quan el meu pare va morir la nit de Nadal. Van venir els empresaris a Sabadell i em van dir que havia de fer la funció perquè no em podien substituir i teníem el teatre ple. Doncs, amb el meu pare de cos present, vaig haver de fer un paper d’una senyora que em passava el dia rient.
[caption id="attachment_335938" align="alignnone" width="700"]
Teresa Cunillé, a casa seva de Barcelona / DAVID CHAO[/caption]
El 1991, quan ja era una actriu consolidada, va tornar a Sabadell per actuar durant una temporada sencera al Teatre del Sol.
Sempre m’he sentit molt estimada per Sabadell. Sempre que he fet alguna cosa, han vingut a veure’m. Amb el Domènec vam fer L’hort dels cirerers. Va ser molt maco, una experiència preciosa. Vam gaudir molt, tant el meu marit com jo, amb la companyia del Sol. Eren actors aficionats, però ho feien molt bé, millor que algunes companyies professionals. Saps si encara funciona el Teatre del Sol?
No...
Oh, quina llàstima. Ho feien realment bé.
Però sí que continua una forta tradició de teatre amateur, amb el Teatre Sant Vicenç, la Faràndula...
Algun dia m’agradaria anar a la Faràndula! (Es dirigeix a la seva filla: Hi podríem anar alguna obra, no?)
