Papusza, la poeta de nom maleït

A Bronislawa Wajs, coneguda com a Papusza, li va sortir molt car l’anhel de llegir i escriure. Encara més arribar a ser poetessa. “Ningú em comprèn. Només el bosc i el riu”, deia un dels seus versos desolats. Nascuda a Polònia no se sap exactament quin any, entre 1908 i 1910, va morir repudiada per la seva comunitat el 1987, molt tocada, deixant enrere una història molt dura de superació i sacrifici.

La Companyia de Teatre de l’Acadèmia de Belles Arts porta la seva vida a dalt de l’escenari amb un gran desplegament: 22 actors de diferents edats interpretant 25 personatges, 25 escenes, un any d’assajos, música en directe i dues hores de funció. L’estrena de l’obra, Papusza, serà aquest dissabte 1 de març. Es podrà veure divendres, dissabtes i diumenges fins el 13 d’abril.

“Va ser la primera dona d’ètnia gitana que va aprendre a llegir i a escriure. A través de la seva mirada poètica, va explicar en un llibre com vivia la seva comunitat. Això li va repercutir greus problemes, no va agradar gens que una dona escrivís i molt menys que fes públiques moltes coses. La van repudiar”, explica el dramaturg Enric Company, que s’ha encarregat de l’adaptació teatral de l’obra amb Ana Domínguez i de la direcció amb Cesca Martínez. Està inspirada en la pel·lícula de Joanna Kos i Krzysztof Krauze i els textos del llibre de Papusza, El bosque, mi padre, traduïts del romaní al castellà per Amèlia Serraller Calvo. Papusza està representada per Roser Justícia Vidal, mentre que Xajo Gorina interpreta el seu marit.  “Tota la poesia de Papusza versa en el que coneix: el so dels ocells, la remor de les branques dels arbres, la nit, el sol, el soroll del rierol, els animals, la por dels nazis que perseguien el seu poble...”, enumera Company. Perquè sí, va ser doblement víctima, ja que pertanyia a una comunitat que el nazime volia aniquilar.

La seva mare la va voler anomenar Papusza, que vol dir ‘nina’, tot i que la dona que la va beneir li va dir que era un nom maleït. Des de ben petita, va sentir la necessitat de llegir els rètols de les carreteres. Quan rondava mercats volia interpretar els cartells que anomenaven les fruites. Per aprendre a llegir, s’escapava del poble per buscar nens que n’hi ensenyessin. O robava gallines per oferir a les botigueres que li volguessin oferir petites lliçons. “Cada vegada que l’enganxaven, li fotien una pallissa”, explica Company. “És un cas molt bèstia. Fins i tot, hem suavitzat algunes coses perquè no fossin massa violentes. És un exemple molt potent d’algú que lluita contra totes les adversitats. La seva història particular és una de les més impactants que he llegit”, conclou.