L'
artista sabadellenca Laura Andrés va tornar a casa. Com ella mateixa va dir, el passat dissabte, tocar a la
CavaUrpí li portava records de quan estudiava a algunes de les taules del local o prenia alguna cosa a l'icònic hotel. I aquest retorn, a més a més va ser un
sold out. La premissa principal del concert de la pianista era
"prendre's la vida amb calma" i el títol ho confirmava:
"Piano, piano". Però més que un concert, l'esdeveniment va consistir en una teràpia musical compartida. Com va dir la concertista, tots arribem amb les nostres pròpies experiències, anhels i neguits i en sales com la
CavaUrpí ens trobem amb un intercanvi d'energies, entre públic i pianista.
[caption id="attachment_319622" align="aligncenter" width="700"]
/ JUANMA PELÁEZ[/caption]
Cada concert és una experiència única
Va iniciar el concert amb una peça amb què l'instrumentista va recalcar que "acostuma a tancar les actuacions". Però aquell dia, ella va sentir que tocava començar pel final. Per l'artista
cada concert esdevé una experiència diferent i única, les sensacions del moment influeixen en allò que tocarà i com ho farà. El repertori va oscil·lar entre peces del seu últim àlbum, avenços en exclusiva del seu pròxim LP i fins i tot, demandes del públic. Tampoc va faltar el hit de la pianista:
Danse, petite, danse melodia que es va demanar també des del públic tot i que ja és una incandescent del repertori de la instrumentista. Del seu àlbum
Kintsugi, potser el més sòlid de l'artista, vam escoltar algunes cançons, entre les quals
Butterflies sobresurt pels seus emocionants arpegis i el seu romanticisme (en el sentit clàssic de la paraula).
[caption id="attachment_319620" align="aligncenter" width="700"]
/ JUANMA PELÁEZ[/caption]
Una barreja d'estils
Amb un estil propi i unes composicions que varien des dels sons més clàssics fins a apropar-se al jazz de
Keith Jarrett. I un conjunt de peces que recorden a artistes com
Ryūichi Sakamoto o
Michael Nyman en els moments en què decideix allargar les notes i buscar la calma, sobretot en l'avenç que va presentar del seu nou disc. Un àlbum, que tret l'última peça, va crear d'una vegada al piano de casa. Segons la pianista, "vaig anar rebent les cançons com si jo fos una antena de wifi".
[caption id="attachment_319621" align="aligncenter" width="700"]
/ JUANMA PELÁEZ[/caption]
Amb esperit d'humorista o fins i tot
podcaster, la concertista va despertar moltes rialles entre el públic amb algunes ocurrències durant el concert. Destacant el vestit blau que portava, un vestit gravat en el subconscient de molts sabadellencs. Ja que aquest és el que porta la Laura en diversos cartells que anuncien la capitalitat cultural de Sabadell amb la pianista en ells. Tot i que sembla que l'elecció de la vestimenta havia estat premeditada, va ser el destí (i el fet que l'artista no trobés la roba pel concert a casa), el causant de l'acudit de la nit.
Les melodies finals de la pianista, acompanyada del violinista sabadellenc
Josep Colomé, van ser molt més grandiloqüents, similars a les bandes sonores del compositor
Hans Zimmer. Entre elles, trobem la cançó
Flame, que originalment va publicar
Andrés amb la companyia d'un dels músics més coneguts del segle XXI; el violinista libanès
Ara Malikian. En el moment d'interpretar aquesta peça, els dos músics
van necessitar l'ajuda d'un tercer: el públic. Els assistents al concert van poder col·laborar amb la pianista i el violinista creant la percussió amb el seu cos, un so que recreava els batecs del cor. L'última peça, amb
Colomé recitant un monòleg sobre "tornar als nostres orígens" va servir com a colofó ideal.
