Tot i que recolzat en pocs elements decoratius, però essencials, el Tirant de Joan Arqué esdevé una producció titànica que inicia la tercera edició del festival Sabadell Escena.
Amb una duració de 110 minuts és capaç de crear un diàleg entre el text més clàssic de la literatura de cavalleries i les diferents reinterpretacions que ens presenta. Reinterpretacions que ens apropen a la creació de Joanot Martorell mitjançant encaixos metaliteraris, que jutgen les accions del protagonista, però que també ho lloen. Una pregunta envolta tota l’obra: qui era Tirant lo Blanc? Se’ns ofereixen moltes respostes, però és l’espectador el que quan cau el teló finalment respon. Un conflicte també esdevé protagonista durant tota l’obra: la lluita entre l’amor i la guerra; una visió present en gairebé totes les escenes.
El director d’aquesta nova posada en escena del clàssic de Martorell és el dramaturg Joan Arqué i l’adaptació teatral la signa, l’escriptor i filòleg, Màrius Serra. Un dels elements claus en aquesta producció és la música. La reconeguda cantautora i música Judit Neddermann, és qui ens transporta al segle XV amb un conjunt de melodies on el principal protagonista és la percussió. Tot i això, trobem també la veu de Nedderman i fins i tot la dels actors en alguns dels moments culminants de l’obra. Sobretot, el potent i emotiu moment cantat per la donzella Plaerdemavida (Laura Aubert) després de sobreviure a un naufragi.
El treball actoral és un dels grans mèrits d’aquest Tirant. Amb noms com Rubén de Eguía, Laura Aubert, Moha Amazian, Neus Ballbé, Clara Mingueza, Ireneu Tranis i Agnès Jabbou, capaços de multiplicar-se a l’escenari i interpretar papers completament diferents a la vegada.
Cal recalcar la renovada Carmesina que ens porta Clara Mingueza, en un paper molt corporal i físic. Una Carmesina alliberada i alliberadora; on destaca el monòleg que ens presenta de la cruïlla entre amor i guerra. Els actors a part de cantar, també toquen instruments i serveixen d’acompanyament a Neddermann. El paper dels instruments va més enllà, ja que es transformen en mitjans perquè els actors s’expressessin. Un moment vertaderament original on trobem això, és quan un contrabaix es metamorfoseja en el cos d’una dona. Un joc de posicions, sorolls i ombres esplèndid. En relació amb el text, tenim diversos diàlegs plens de dobles sentits i riquesa de vocabulari, però, tot i això, si l’espectador manté l’atenció no es perd la connexió entre públic i actors. A ressaltar frases com: “la vida és una malaltia mortal de transmissió sexual” o un “no és no”, en boca de Tirant.
L’escenografia fa ús de pocs elements però molt potents a l’hora de situar-nos. Ja sigui el pal d’un vaixell, una taula o un gegantí Ull de la Providència. Les transicions i canvis d’escena funcionen perfectament gràcies al dinamisme del repartiment. I el to de cada passatge es recolza en la música de Neddermann, transformacions musicals que passen del so ambient més essencial a sols de corda (guitarra, violins...).
De manera intel·ligent, no trobem les escenes més conegudes (i fins i tot cremades) de Tirant sinó que l’obra aprofundeix en moments no tan clàssics i sovint desconeguts pels neòfits. Tot i això, tampoc es deixen de banda escenes claus com el retrobament entre Plaerdemavida i Tirant o els moments compartits entre el cavaller bretó i Carmesina. Així mateix, l’obra aprofundeix també en la psique de personatges secundaris com la Viuda Reposada o l’Emir.
Reflexions discordants es troben en aquesta obra. Era Tirant un heroi? Era un assassí? Un bon amant o un home amb el cap sempre a la guerra? La resposta que se’ns presenta al final és que Tirant, simplement, és ficció. Una creació literària i per afegiment una ficció històrica que ens presenta una Constantinoble on governaven les forces cristianes, però que realment en el moment en què va succeir l’acció ja controlaven els turcs. Tot i això, com diuen també els mateixos personatges: que és més perdurable que les històries? Mites i llegendes que per fortuna i qualitat han sobreviscut al pas del temps i ja formen part de la identitat de cadascú. Tirant lo Blanc és una novel·la, però ara també una obra de teatre.
