Ha enviat cròniques periodístiques des de 84 països, però on sembla que Lluís Foix és més feliç és retornant a casa, als orígens plens de naturalesa: “La terra et crida, et reconex i t’acull”, escriu. Qui va ser director de La Vanguardia publica un llibre que trepitja camps d’ametllers florits, baixa per rius, visita olivars del tros, reposa sota figueres i encercla cabanes de volta. Dilluns passat va presentar La força de les arrels (Columna) a la Llar del Llibre.
Abans d’aquest retorn a les arrels, ha tingut la necessitat de voltar món.
Més que necessitat, crec que a la vida tot són un conjunt de casualitats. He fet dues coses que m’han anat molt bé a la vida: saber anglès i escriure a màquina ràpidament. Quan acabava d’entrar a La Vanguardia, hi va haver una baixa i el director em va proposar anar de prova a Londres tres mesos. Hi vaig estar vuit anys i, des d’allà, vaig poder anar a Àfrica, Àsia... Vaig demanar anar a l’Afganistan quan els russos hi van entrar el 79. Hi va haver una baixa a Washington i va passar el mateix. Les coses et venen d’una manera inopinada, les bones i les no tan bones.
I allà a on ha anat, sempre ha omplert els formularis amb el nom del seu poble, Rocafort de Vallbona.
Als hotels, a les aduanes, als centres de premsa, des de Moscou fins a Pretòria, hauria pogut posar Barcelona, perquè ningú s’ho llegeix. Però el sentit de pertinença no s’ha d’estudiar ni de preparar. Un és d’on és sense cap esforç. Mai perds aquesta relació.
Ho escrivia amb orgull!
Quan vinc a Barcelona a començaments dels anys 60, si no erats dels ‘pocs feliços’ –els Happy Few, que diu Shakespeare– et miraven –i encara et miren– com si... “Aquest què hi fa aquí?” Hi ha un sentit de pertinença entre classes dirigents. Et diuen sense dir-t’ho: “Tu què fas aquí?”. Això fa més forta la proximitat amb les arrels, a pesar que tinc una mirada cosmopolita i m’ha agradat viatjar molt.
Un noi de poble a la gran ciutat?
Quan vaig entrar a La Vanguardia em vaig trobar una mena de gent que per mi era desconeguda, culta i de classe acomodada, alguns estudiaven dret. La diferència era enorme.
Escriu que, en molts casos, la qualitat de vida a la Vall del Corb és millor que a l’àrea metropolitana barcelonina, independentment del nivell econòmic.
Hi ha hagut una gran difuminació de les diferències entre el món urbà i el rural: econòmiques, culturals, d’hàbits, de la manera de parlar, de vestir... Qualsevol persona pot anar a Barcelona al Camp Nou, al Liceu o a fer les compres de Nadal i no es nota la diferència. Quan vaig néixer al poble hi havia molt analfabetisme, però la gent ha anat a l’escola. Hi ha fibra òptica a tot arreu, estàs connectat amb el món. Un electricista o un fuster al poble es guanya millor o tan bé la vida com un metge o un professor d’universitat a Barcelona.Quan el 1914 Prat fa la Mancomunitat, què diu? Una escola, un telèfon i una carretera a cada poble. Eren els pilars de la Catalunya moderna!
Quin és el fet diferencial, doncs?
Tenir la naturalesa en obrir la porta de casa. M’imagino algú que viu en un quart o un cinquè en un pis de l’Eixample. Està bé, tens botigues a prop, però no veus una cosa tan important com la naturalesa actuar, de manera imperceptible però constant i sense parar. El més impressionant de viure-hi és observar els canvis que s’hi produeixen. Et sabria dir les olors i els colors del meu poble a la primavera, a la tardor, a l’estiu i a l’hivern.
I quina ironia més afilada, la de la gent de poble petit! Una punyeteria que burxa però que no es passa de la ratlla!
I tant! I, sobretot, en el poble hi ha humor ple de sobreentesos, coses que no cal ni esmentar, undermeanings.
És més fàcil ser feliç al poble?
La felicitat és una cosa quimèrica, no sabria com medir-la.
Diguem-ne benestar, doncs.
L’important és sentir-se a gust. El poble i la ciutat són combinables.
Hi ha un punt de recolliment espiritual en ‘La força de les arrels’.
És que al poble t’hi trobes a tu mateix. Hi ha algú que que diu: “Jo soc de Cornellà, no tinc arrels”. Doncs és clar que sí, però tenen una altra forma.
“La ciutat és anonimat i indiferència, el poble és intimitat i silenci”, escriu.
Maragall deia una cosa, i tenia tota la raó: “la ciutat és llibertat i el poble és intimitat”. Però, fins i tot, massa intimitat, perquè tothom sap en qualsevol moment què fas i què faràs.
Són les regles del joc.
És una intimitat compartida. Però si ho poses en una balança... Hi ha una tendència a buscar un lloc on viure agradable a prop de la natura, a la terra, no només aquí sinó a llocs d’Europa i dels Estats Units.
