El sabadellenc Jaume Nonell Juncosa (1951) és un dels principals historiadors de la cobla i de la sardana dels nostres dies. Conversem amb ell per conèixer algunes claus de les tres conferències que oferirà al vestíbul del Teatre Principal de Sabadell, sota el títol Tres mirades sobre la sardana. Seran els dies 8, 10 i 15 d’octubre.
En aquestes Tres mirades sobre la sardana ens acostarà a temes sobre els que pràcticament no hi ha massa escrit ni divulgat i que porta anys investigant. Com s’hi va enfocar?
La primera de les xerrades, Dones i cobla, va sorgir per desmentir el comentari que vaig llegir a les xarxes socials d’una periodista radiofònica que entrevistava a una dona tenorista i de la que en deia que no havia tingut referents. Això era fals. I em vaig posar a fer una recerca de totes les dones que havien tocat en cobla abans del 1982 potser amb la finalitat d’arribar a fer un llibre. Com que n’hi havia tan poques, ho vaig ampliar a les que havien tocat en orquestres de ball.
I el resultat és...?
Doncs que en 1850 i 1975 solament he pogut documentar tres dones que haguessin tocat en cobla i, potser, una quarta. I si ho ampliem a les orquestres de ball, no passen d’una trentena. Parlem sempre de dones instrumentistes (piano, violí, saxo,... i no vocalistes) i en formacions orientades a fer ballar. La cobla ho és. Totes aquestes tres van tocar el flabiol.
No era un problema exclusiu de les orquestres de ball, ja que en orquestres com la del Liceu o la de Pau Casals tampoc n’hi havia, a menys que toquessin l’arpa. Quina és la primera dona documentada en una cobla?
Va ser Genoveva Riba, nascuda a Agramunt però que va anar de molt petita a Olesa de Montserrat i després a Terrassa i Barcelona. Juntament amb el seu pare, Joan, que tocava la trompeta, el 1932, amb 17 anys, va entrar a una cobla orquestra de nova formació: Nova Barcelona on hi havia músics tan destacats com Josep Gravalosa o Ramon Rossell. Tocava el flabiol, el violí i el saxo. El 1934 va passar a una orquestra que acompanyava un espectacle de varietats i el 1935 va crear la seva pròpia formació: la Riba Jazz. Un cas excepcional!
Per cert, aquest dia participarà la Maria Antònia Pujol com a tertuliana. Ens explicarà la seva vivència com a dona i com a músic. Què va suposar la seva aparició tocant la tenora?
La Maria Antònia va ser la primera dona a tocar la tenora professionalment i en públic. Ho va fer el 1980 a la cobla Bages. Ha estat l’autèntica pionera i la gran referent de totes les dones que han tocat la tenora, fent el primer pas i foragitant els estereotips negatius i masclistes. L’any vinent farà 45 anys que hi toca.
La segona jornada tindrà Sabadell com a epicentre.
Efectivament. Hi ha tres talls de vídeo d’unes pel·lícules dels anys 1933, 1932 i 1957. El primer transcorre a Sant Cugat però hi surt la cobla la Principal de Sabadell. S’hi pot reconèixer, entre altres als tibles Narcís Colom i Francesc Gutsens, que van estar en actiu durant molts anys a la cobla Sabadell. El segon és molt bo ja que es tracta d’un tall d’una pel·lícula filmada al bosc de Can Feu el 1932. Que jo sàpiga no hi ha cap pel·lícula d’aquest bosc ja desaparegut.
Quin és el context d’aquesta filmació?
Es tracta d’una Trobada de Germanor Sardanista, un aplec. Impressiona la quantitat de gent que s’hi veu. Es veu clarament una pancarta llegida al revés que convoquen a participar al referèndum de l’Estatut. Hi apareixen la cobla Barcelona i la Principal del Vallès.
I la tercera filmació?
Es correspon a un concurs del 1957 a la pista Arraona que estava a meitat del carrer Calderón. És una pel·lícula d’Arcadi Gili. Veure ballar a les Violetes del bosc, amb el seu capdanser Sebastià Alba, és una delícia.
I, per últim, la sessió del dimarts 15 d’aquest mes, la de Sardanes cantades.
Consistirà en un repàs ràpid a tota la història de la sardana cantada a partir del Per tu ploro i seguint amb Morera, El cavaller enamorat de Manén, entre altres, i poso una gravació històrica de la Llevantina de la Conchita Supervía dels anys 30 i la versió a ritme de fox cantada per l’Emili Vendrell fill el 1960. La gent es quedarà amb la boca oberta. La intenció és demostrar que aquesta moda de la “fusió” és bastant vella i fou un eix creatiu com les adaptacions i arranjaments que també formaven part del repertori coblístic.
