Ara a portada

Cultura i oci

Víctor Aldea: "Escriure és la manera més lúcida que tinc de relacionar-me amb el món"

Entrevista a l'escriptor, autor de 'L'home deshabitat'

  • Víctor Aldea: "Escriure és la manera més lúcida que tinc de relacionar-me amb el món"
Publicat el 16 de setembre de 2024 a les 12:25
Actualitzat el 16 de setembre de 2024 a les 16:36
Tot i que va nèixer a Barcelona, Víctor Aldea és sabadellenc d’adopció. Especialista en literatura infantil i juvenil, presenta la seva nova novel·la: L’home deshabitat. Parlem amb ell a distància, ja que ara mateix viu als Estats Units. Qui és Víctor Aldea? Vaig néixer a Barcelona el 1973, però he viscut a diferents llocs. Ara, per exemple, visc als Estats Units. Quan soc a Sabadell treballo de professor d’anglès a l’Escola Oficial d’Idiomes de la ciutat. Això de dia, però de nit, quan el món respira més tranquil i les ombres desapareixen rere la fosca, em retrobo amb el jo més creatiu i escric. Cada dia. De dilluns a diumenge. Per a infants i per a joves i per a adults. El que passa és que cada vegada tinc menys clar quins llibres dels que tinc publicats són per a quins lectors. Col·lecciono llibres, la majoria dels quals llegeixo, i els que busco i rebusco i no trobo, doncs aquests els escric. I així vaig fent. Un camí lent, molt lent, i a poc a poc, molt a poc a poc.   De què tracta L’home deshabitat? L’home deshabitat és la història del Salvador Santich, un aprenent de pintor que no s’acaba de trobar al món fins que s’hi acaba trobant quan coneix l’Arístida Abrahel·la. És un home que es presenta com un marxant d’art, però que a mesura que avança la novel·la se li revela com un personatge molt més complex, capitost d’una facció secreta que vol fer saltar pels aires el poder de Ciutat Cardinal.  Quina relació hi ha entre aquest llibre i les teves darreres publicacions? L’home deshabitat és la segona d’una sèrie de set novel·les, la primera de les quals va ser Obansheë, publicada ja fa uns quants anys. Cada novel·la s’estructura al voltant d’una de les set arts en què expressem la bellesa. Si a Obansheë l’artista era un escriptor (l’art de la poesia), a L’home deshabitat l’artista és un pintor. La tercera novel·la gira al voltant d’un escultor.  Les novel·les són independents, es poden llegir en l’ordre que es vulguin, però sí que és veritat que hi apareixen notes a peus de pàgina que adressen els lectors a pàgines d’altres novel·les de la sèrie per connectar la causa o la conseqüència d’un fet determinat. És un joc de ressonàncies literàries, que recorda una mica les novel·les de Tria la teva Aventura dels anys 80.     Qui és en Salvador Santich? El protagonista de la novel·la que, ja ho dic per endavant, no és cap imatge borrosa de l’escriptor. En Santich és un aprenent de pintor, algú amb totes les inseguretats de qui comença, un personatge que naufraga en les circumstàncies que l’envolten, un esperit solitari que no és que hagi perdut les regnes de la vida, sinó que mai no les ha tingudes. Un personatge que vol i dol, un reflex del que voldria ser, però que no sap com fer-s’ho per esdevenir-ho. I no se’n surt fins que no coneix el seu Pigmalió particular, l’Arístida Abrahel·la, i surt de la zona de comfort. Si se’n surt o no, això ja dependrà una mica de la sensibilitat de qui s’atansi al laberint de la novel·la.     Hi ha molts elements mítics en la novel·la, quins vols destacar? La novel·la transcorre a Ciutat Cardinal, capital de l’Imperi, l’epicentre del qual es troba a l’Edifici d’Estocàstica, liderat per la Crèfita. Quan vaig escriure la primera novel·la em vaig adonar que pel que volia explicar em calia muntar una mitologia pròpia que inclogués una ordenació social i política diferent a la nostra, o potser no tan diferent, ves a saber!, amb uns orígens històrics i geogràfics propis i una altra manera d’entendre i de relacionar-se amb el sexe i hi vaig treballar  mentre l’escrivia. Al final em vaig trobar amb un mapa que he anat desplegant amb els anys i que m’ha permès aixecar la bastida en què les novel·les s’aniran enfilant. La veritat és que és un procés apassionant, que em sorprèn a mesura que agafa volada. Al vèrtex d’aquesta mitologia, el Triangle de Deu Punxes, una brúixola rosega-ànimes, que decideix la sort de tots els que hi entren en contacte.  El Salvador i tu us dediqueu a camps molt creatius. Què us apropa i què us allunya més? Jo crec que el que més ens apropa és la necessitat de trobar el que sempre hem estat, de viure i veure el món, l’un a través dels colors i l’altre, a través de les paraules. A la nostra manera, cap dels dos no acabem d’encaixar. Tots dos som animalons socials, qui no ho és?, al capdavall, però, cada vegada més reivindiquem la nostra prerrogativa de tenir temps per a nosaltres, o de fer-nos nostre el temps de què disposem. Crec que tots dos, de manera molt diferent, lluitem per adaptar-nos al món que ens envolta i donar-li un sentit.  Jo diria que el que més ens allunya és el fet que en Santich és un personatge resultat d’una ficció i l’Aldea ha creat el resultat d’un univers fictici, que, per sort o per desgràcia, encara és capaç de destriar.  Com has acabat vivint a Chicago?  Vaig tornar a embolicar l’Esteve, el meu marit, perquè demanéssim plaça de professors visitants als Estats Units per segona vegada. Ja hi havíem estat fa deu anys, i vam tornar a guanyar-la. I au, d’un dia per l’altre, posa la vida  a Sabadell entre parèntesis i enceta aventura a set mil quilòmetres de distància a casa. Fins que tornem a Sabadell. On creus que es respecta més l’escriptor, als Estats Units o a Catalunya? Em fa l’efecte que, en general i de forma prou universalitzada, hi ha molta gent que té una concepció esbiaixada de què és ser escriptor... O, més be dit, de què vol dir escriure de manera tan professional com es pugui. Sembla que si no sortim a la televisió o parlem a la ràdio de manera més o menys habitual, si no tenim una columna a la premsa, si no som molt actius en xarxes socials, no en som, d’escriptors, no existim perquè no deixem petjada de carboni.  Quan vaig signar el primer contracte de representació amb una agència literària, una de les primeres coses que em van aconsellar va ser que m’obrís una pàgina en una xarxa social concreta per donar-me visibilitat. Per què? Per penjar una fotografia de l’hamburguesa o de la pizza que m’he clavat entre pit i esquena quan vaig a sopar? Doncs a mi no em surt, què vols que et digui. I ho vaig intentar.  Als Estats Units, on la competència per mossegar l’orella del mercat és vint vegades més ferotge, la situació s’agreuja: una de les anècdotes que explico als amics catalans quan torno de vacances és que, cada any, els alumnes nord-americans sempre em fan la mateixa pregunta quan em busquen per internet, perquè, no ens enganyem, tots et busquen: si soc famós i soc milionari. I jo els pregunto per què hauria de ser cap de les dues coses. La resposta sempre és la mateixa: perquè els escriptors són famosos i guanyen molts diners.   Quan i per què vas decidir ser escriptor? Mai no he volgut dedicar-me a res més que no fos escriure. Ja de petit no sortia de casa sense una bossa plena de llibres i una llibreta i un estoig. A casa m’expliquen que vaig aprendre de lletra de molt petit. També vaig tenir uns avis que satisfeien la meva passió per la lectura  posant-me a l’abast llibres, còmics i revistes setmanals d’aquelles que farcien els quioscos durant els anys 70 i 80. I m’explicaven històries que s’inventaven sobre la marxa.  Em satisfà molt el silenci amb què puc treballar quan escric. Parlant del silenci, però, sovint me’n passa una de molt curiosa i de què no era conscient fins fa poc: de tant en tant, quan escric als matins, que no és gaire sovint, i arribo a la tarda a la feina, estic cansat de tant parlar. I això que a casa no he obert la boca per tenir cap conversa amb ningú, perquè al matí estic sol a casa i, a mi, al mòbil no em truquen gaire. Però interiorment no deixo de parlar amb els personatges i amb el text en què treballo... Deu ser que ja he perdut el poc oremus que em quedava.  En el meu cas escriure és la manera més lúcida que tinc de relacionar-me amb el món. Cada vegada em costa més seure al sofa i veure una sèrie o una pel·lícula.  Potser és que he desaprès a relacionar-me amb aquest medi visual. El cos, el cap, els dits em demanen seure a la biblioteca de casa i llegir. Amb tranquil·litat, amb paciència i amb ganes. Amb molta curiositat.    A qui recomanaries la teva novel·la? A tothom que em vulgui fer confiança i em regali el més important de què tots disposem: el seu temps.

Notícies recomenades