Joan Calsina: "La condició humana és brutal. Som bèsties, monstres"

Joan Calsina (Sabadell, 1983) acaba de publicar La guerra que vas perdre (Columna), una novel·la històrica sobre la Guerra Civil en part inspirada per les vivències del seu avi. És, alhora, un cant bonic a l'amistat. És la segona novel·la de l'escriptor i professor sabadellenc, després de La ciutat de Déu, publicada el 2018.

Estàs lligat íntimament a una part dels fets de la novel·la. Hi ha una part de ficció molt important i també uns fets reals que són molt propers a mi. És una novel·la que en bona part passa a Sabadell, tot i que de manera molt conscient no es diu en cap moment. La història es basa fonamentalment en el meu avi, que es deia Jaume, un soldat republicà de la Quinta del Biberó. Va tenir la sort, entre cometes, que el van ferir al braç el primer cop que va sortir a combatre i no va haver de tornar a lluitar directament. Però les va passar putes, com se sol dir. Les vivències que hi ha en aquest llibre no són tan diferents de les que pateixen els ucraïnesos o els palestins, o les desenes de guerres que hi ha al món. Al final són històries humanes. Què recordes del teu avi amb relació a la guerra? M'ensenyava la cicatriu de l'espatlla fins al colze. Va estar tres mesos en un camp de concentració sentint els trets de la gent a qui afusellaven, sense dutxar-se, cagant i pixant en una rasa, menjant sardines i castanyes. Va fer cinc anys de servei militar, va perdre la visió d'un ull. No és la persona que t'imaginaves que havia viscut una cosa així. Tinc una imatge molt gravada d'ell quan parlava Franco dient que era un malparit. En la manera com ho deia, en la mirada, hi havia una cosa molt profunda, molts anys de passar-ho molt malament. Per què el títol La guerra que vas perdre? És un poema de Pere Rovira que parlava del seu pare. “Has tornat a guanyar la guerra que vas perdre”, acaba dient. Són soldats republicans que van guanyar dos cops una guerra que, en realitat, van perdre. La primera victòria va ser sobreviure. I la segona és que el meu avi va morir de vell. Va ser una persona feliç i va viure una vida plena, malgrat els fets tan horribles que li van passar i els 40 anys de dictadura. L'estil és molt fluid, però sense renunciar a un lèxic molt ric. Vaig llegir moltes novel·les de guerra, algunes que s'han venut molt, i una cosa que em molestava enormement és que feien parlar els personatges com si fóssim tu i jo. El meu avi, la gent d'aquesta generació, tampoc no parlava com un filòleg català ni com un professor d'universitat. I no només per les incorreccions, sinó per les expressions. Potser no ho he aconseguit al 100%, però per mi era important la versemblança. I amb l'estil soc molt perfeccionista, molt maniàtic. M'agrada que l'escriptura tingui un component de musicalitat, que qui faci l'esforç sigui l'escriptor i no el lector. El que va viure la Quinta del Biberó va ser una barbaritat, una bestialitat. Va ser molt cruel i passa constantment. Quantes vegades hem vist imatges d'un nen amb un fusell, no de 17 anys, sinó de 13 o 14 , en els conflictes armats que hi ha a l'Àfrica? La condició humana és brutal. Som bèsties, animals. Tenim coses molt bones, però també som uns monstres. I a la guerra, les coses bones són molt bones i les dolentes són terribles. Podem estar més o menys d'acord amb els ideals, però la República també va fer coses horribles, entre les quals dir a aquests nanos de 17 anys que havien d'anar a lluitar. Van passar un parell de setmanes en un poble amb un bastonet fent veure que disparaven, i en lloc de granades tenien pedres que llençaven en una bassa. I, evidentment, com que eren els menys formats i els pitjors soldats, els enviaven a davant de tot perquè els matessin primer. En una guerra les atrocitats passen per totes bandes. Hi ha una escena en el llibre en què enxampen un nano que no vol anar a lluitar. El meu avi en va ser testimoni. Per escarmentar, el van posar a dalt d'un escenari perquè tot el batalló veiés el trist espectacle de com l'afusellaven a sang freda. El crim que havia comès era amagar-se, no voler anar a lluitar. És important que no oblidem aquestes coses. Perquè de vegades vivim en una societat tan políticament correcta, i volem que tot sigui tan bonic i tan feliç, que oblidem que a la vida hi ha coses molt xungues. I justament per intentar que no ens passin hem de ser conscients que existeixen. Si volem negar el mal, estem condemnats a patir-lo. És un homenatge a l'avi, la novel·la? Fas 40 anys i, com diu el poeta, al mig de la nostra vida, t'adones que ja hi ha unes generacions de la família que ja no hi són i en venen de noves. Et quedes allà al mig, per això és un bon moment per intentar explicar als que vindran que hi ha hagut altres coses abans que ells. Al final de tot hi ha un moment en què apareix un nen amb un significat simbòlic important. Jo soc aquí perquè el meu avi va anar a la guerra, va passar-ho malament, va passar una dictadura terrible, però va lluitar per la vida i per ser feliç. Jo soc aquí perquè va tenir aquestes ganes de viure, i el meu fill també. És un missatge molt optimista.