Imagineu-vos la frontera d'un país pròsper, però que fa emmalaltí a la seva gent. En situar-nos-hi davant, en mirar-la de cara, s'hi descobreixen dues reaccions: la por, el vertigen davant el desconegut, i el plaer, les ganes de volar per veure que hi ha a l'altra banda. Ens passem anys encongits intentant superar murs invisibles, però sense èxit la pilota que volia creuar la xarxa sempre cau a camp propi. A vegades, per sort, continua endavant i se situa a l'altra banda, mirant-nos de cara.
Una d'aquestes victòries és la funció artística de
Clara i
Ariadna Peya, germanes i artífexs de les
Impuxibles. La companyia que ahir va presentar al
Teatre Principal de
Sabadell el seu espectacle
Suite Toc nº6. Una funció on es barreja l'ús de la música i el moviment per reflexionar sobre
l'estigma que hi ha darrere del
patiment que ens infligeix la ment. Com a resultat, una història en concordança amb el compromís de denúncia social que acompanya el repertori artístic de les germanes
Peya, que alhora es nodreix de l'experiència d'onze anys des que Clara fou diagnosticada de
TOC (Trastorn Obsessivocompulsiu). L'equip de la funció el completaven,
Elia Farrero;
Pau Vinyals i
Adrià Viñas.
[caption id="attachment_204089" align="aligncenter" width="700"]
Ariadna Peya, de les Impuxibles, durant un dels lòbuls de la funció, ahir al Teatre Principal/ VICTÒRIA ROVIRA[/caption]
L'espectacle és la creació d'una nova frontera per l'espectador. Mitjançant una estructura
dividida en lòbuls, i no en capítols, la funció presenta una barreja de diferents llenguatges per crear sinapsis aparentment anormals pels habitants d'aquell país que els hi explicava. Segons les teories de
Focault sobre el
discurs institucionalitzat, per tant, aquell social i històricament acceptat, les germanes creen mitjançant
el ball, la música i la il·luminació un enunciat de
bogeria. Des de la crisi mental expulsada en el fregament d'una pissarra il·luminada per paraules que interaccionen amb el públic fins a les construccions humanes que ajuden a tocar un piano en vertical.
En conjunt, un al·legat a la necessitat del
suport mutu, davant el que pateix el patiment i el que també ho fa en silenci, per mirar endavant i acceptar
la diversitat mental com una oportunitat pel canvi. Especialment, en veure'ns submergits en el que denuncien com una societat en què "el consumisme i el capitalisme provoquen unes
desigualtats profundes que generen un patiment que no es pot sostenir individualment". Si encara no heu passat a l'altra banda, elles ens recorden que en aquest costat del món "tothom està malalt i qui es pensa que no ho està, és perquè encara no té un diagnòstic".
[caption id="attachment_204090" align="aligncenter" width="700"]
Clara Peya, de les Impuxibles, davant una de les seves composicions, ahir al Teatre Principal/ VICTÒRIA ROVIRA[/caption]
