La catifa vermella t’espera. Va, llença-t’hi!
Al bell mig de la sala d’exposició del
Casal Pere Quart, trobaràs un espai on desfilar i sentir-te tu mateix participant del
voguing. I és que la idea de la mostra
Realness, de la fotògrafa
Isabel Flores (Eivissa, 1982), és precisament recrear una
ballroom. Pista de ball. “Et vull fotre a la pell. Que els altres et mirin”, explica.
Si una
ballroom és com l’estadi on es practica el
voguing, què és aquesta tendència urbana? Es tracta de combats de ball entre membres de diferents
houses (cases), en què s’imita la postura de models i estètica de les grans cases de moda. Es juga a categories com
runway (millor caminar per una passarel·la),
realness (capacitat de fer-te passar per un cishetero),
face (bellesa del rostre) i
sex siren (capacitat d’excitar).
Ara bé, és eminentment una expressió cultural alliberadora del col·lectiu
LGTBIQ+. Un refugi on afirmar la teva identitat. “Comença als suburbis de
Harlem, els anys vint, amb un fort component afroamericà i de classe. I s’intensifica al
Nova York underground dels seixanta i setanta”, explica Flores, artísticament coneguda com
La Skimal (podeu veure la seva obra a
laskimal.com).
És un moviment encapçalat per persones transsexuals i racialitzades. “Sovint, recollien i acompanyaven els nois que havien fet fora de casa per ser gais o trans”. I formaven cases (tant físicament com simbòlicament).
[caption id="attachment_198085" align="aligncenter" width="700"]
Estampa de l'exposició, que recrea una 'ballroom' / VICTÒRIA ROVIRA[/caption]
N’hi ha que es diuen
House of Gucci,
House of Prada... De fet, s’anomena
voguing perquè una de les pioneres sempre portava un exemplar de la revista
Vogue.
“Espais segurs”
Fan així una competició amistosa, no pas de
matxis i testosterona. I, sobretot, s’hi fomenta el ball i les identitats lliures d’expressió corporal. “Són espais molt segurs, en què mai et jutjaran”, diu Flores, i afegeix: “Pot sortir el teu vessant més estrafolari, femení…”.
Quan
Madonna va treure el videoclip
Vogue (com a bona caçadora de tendències que és), és quan es va fer famós.
Era l’any 1989. I comença a sortir de la clandestinitat, a finals dels vuitanta i principis dels noranta.
Ara ha ampliat el perfil dels participants i pot integrar
heteros i persones d’altres ètnies. Però intenten seguir en una certa clandestinitat (o, almenys, tenir una ubicació no gaire coneguda). “A la ciutat de Sabadell també hi ha una casa de
voguing”, revela
La Skimal.
La fotògrafa eivissenca, de fet, feia fotografia comercial a l’illa, on va veure per primera vegada un
voguing i va “
flipar”. Després va marxar uns mesos a viure a Londres, on va contactar amb el pare d’un dels homes més important de Londres. “Aquí vaig començar a fer fotografies”. També ha documentat aquests combats a Barcelona i a la Ciutat de Mèxic.
Les fotografies conformen l’exposició
Realness, que es pot veure
fins al dimecres 3 de novembre.
[caption id="attachment_198086" align="aligncenter" width="700"]
Estampa de l'exposició, que recrea una 'ballroom' / VICTÒRIA ROVIRA[/caption]
