Els bessons arquitectònics de Sabadell en els anys 70

De tant passar-hi per davant, potser l’hem fet invisible a la nostra mirada. Tanmateix, en ple cor de Sabadell, fent cantonada entre la Rambla i l’Ajuntament, es troba un portentós exemple del que fou l’arquitectura racionalista dels anys 60 i 70 a l’Estat espanyol. Es tracta del que alguns coneixen –a falta d’un altre millor– com l’edifici de Catalana Occidente, projectat per Osvaldo de Tapia Ruano i Manuel de Tapia Ruano, l’any 1973. Fa referència així al cridaner rètol de color vermell que l’empresa d’assegurances hi té al primer pis de l’edifici. Lluny de ser un mamotreto (segons el gust mainstream de l’arquitectura sinuosa del segle XXI), és testimoni d’una època urbanística i social: el desarollismo espanyol dels anys 60 i 70. No pas dels anys de fam i gana de postguerra, sinó del creixement econòmic del règim.  És en aquest moment en el qual s’alcen grans edificis d’oficines seguint la pauta del que llavors es coneixia com a Arquitectura moderna europea, que cercava una arquitectura de línies senzilles i funcionals, de formes geomètriques simples i materials d’origen industrial: acer i formigó. Però sobretot, alumini i múltiples vidrieres geomètriques.  En el cas de l’edifici sabadellenc, inaugurat el 1973, suposa un gran trencament amb la resta d’edificis del centre, no tant per la dimensió d’alçades, sinó per la moderna façana, de vidres tenyits, que contribueixen a minvar la monotonia del Passeig. A més, la puresa formal de les nítides finestres proporciona un joc de transparències i enlluernaments. Durant el dia, amb els rajos de sol. I a la nit, quan s’encenen les llums de l’interior i acoloreixen una quadrícula en la nit.  En l’actualitat, allotja uns usos mixtos entre comercial i oficines, però no habitatge. Concretament, els baixos acullen la principal botiga de Zara a Sabadell. A més , dues de les plantes de l’edifici estan llogades per l’Ajuntament de la ciutat, que va ubicar-hi les oficines de la regidoria d’Urbanisme. En el mapa cartogràfic de la ciutat, l’edifici està situat al carrer del Sol, 1.  També a Bilbao i Palma Els seus germans, però, són nombrosos. Per la similitud arquitectònica i l’any d’inauguració, cal destacar dos casos: La Torre BBVA a Bilbao i l’Edifici GESA de Palma. De fet, la seva inauguració data de 1969 i 1975, respectivament. O sigui,quatre anys abans, dos anys després.  Molt més a prop, cal destacar l’edifici de Seat a la Zona Franca de Barcelona (no pas la fàbrica de Martorell).  I per diferents motius, tots dos han estat motiu de polèmica i pateixen (o patiran) una rehabilitació urbanística per adequar-los als temps actuals. En el cas de Bilbao, l’edifici es troba en un procés de restauració dels seus 1.116 finestrals, els quals seran substituït per uns de nous que li facin recuperar el color vermellós original (que ha perdut durant els seus 50 anys de vida). La seva restauració i canvi d’usos ha estat molt mediàtic a Bilbao, on suposa un emblema arquitectònic “dels bons temps” de creixement industrial i financer.  No debades, acollira la seu central del Banco de Bilbao (embrió del que avui és el BBVA).  En canvi, l’edifici palmesà porta abandonat des de fa 15 anys i l’Ajuntament (que es va fer propietari) es debat sobre quins usos culturals, socials, econòmics ha de tenir. Tanmateix, l’elevat cost d ela seva rehabilitació són un fre constant en la seva posada en forma. L’edifici és una icona palmesana, per ubicar-se davant la mar (i molt a prop de la Catedral). De fet, ha estat portada del darrer disc de la banda d’Antònia Font.  Per què passa desapercebut als ciutadans? El valor arquitectònic de l’edifici contrasta amb l’escassa penetració que té en l’imaginari (i estima) col·lectiva. Quins són els motius que han portat al fet que una capa d’invisibilitat hagi caigut damunt aquesta infraestructura? A banda dels estètics (no és un tipus d’arquitectura valorada en l’actualitat, més tendent a l’espectacularització de les construccions), potser cal apuntar cap a la forma en la que vivim la ciutat i la cultura. El filòleg Roger Prims reivindicava recentment en un article al setmanari ‘La Directa’ el dret a passejar de manera distreta i despreocupada enmig de la voràgine urbana. Potser així podríem transitar per les geografies de Sabadell sense caure en el pensament que estem perdent el temps. I mentre caminem, alçar la mirada. “Prendre el pols a la realitat des d’una perspectiva de dimensions humanes. Un acte de coneixement performatiu, amarat d’estranyesa, calmat i incompatible amb les impaciències imposades”, defensa Prims.  I també va de sabadellenquisme. De posar en valor d’allò que tenim. No pel fet de ser de fora ha de ser millor. I de treballar la mirada.