Rambla de Sabadell. Any 1925. Francesc Casañas / a.h.s.[/caption]
En acabar la Primera Guerra Mundial, hi va haver moltes contrarietats. La primera va ser una greu crisi. Després de l’Armistici, signat el dia 11 de novembre del 1918, les fàbriques franceses, que havien estat aturades durant gairebé tota la guerra, van començar a treballar i la feina a Catalunya va disminuir en gran manera. Ningú, ni empresaris, ni polítics, havia previst aquell daltabaix. En reduir-se els ingressos de forma tan sobtada, alguns empresaris van pensar que havien d’abaixar les despeses i van intentar d’aplicar una rebaixa als salaris dels treballadors. Una empresa que va optar per aquesta solució, Riegos y Fuerza del Ebro, filial de la Barcelona Traction Light and Power, coneguda com la Canadenca, es va haver d’afrontar a una vaga que va anar creixent de forma progressiva fins a estendre’s a tots els sectors. Els mesos de febrer i març del 1919 la vaga de la Canadenca va augmentar, encara més, l’ambient de crisi que es vivia a Sabadell. La part positiva d’aquella vaga és que es va signar el Decreto del Retiro Obrero Obligatorio i el Decreto de la jornada de ocho horas.
Sabadell va passar de 32.398 habitants l’any 1914 a 37.259 el 1920. La ciutat, en plena expansió urbana, comptava aleshores amb més de 240 carrers i més de 9.000 llars (9.616 l’any 1920), la majoria de planta baixa i pis. La població obrera de la indústria tèxtil llanera, la predominant a la ciutat, amb la cotonera i l’auxiliar, va superar els 15.400 efectius l’any 1917, als quals cal sumar la resta d’oficis i sectors productius –construcció, metal·lúrgia, etc.–, uns 3.600, i més de 1.300 agricultors ja l’any 1914, mentre que els propietaris i industrials “y demás personas acomodadas” fregaven els 4.000. A finals de l’any 1917, els comerciants eren prop de 500.
Entre el 15 de setembre i el 14 de novembre del 1918, segons dades de Rafel Luque, la grip espanyola va deixar a Sabadell 146 morts sobre 6.543 persones contagiades amb una taxa específica de mortalitat d’aquella pandèmia a Sabadell del 2,23%.
Pel que fa al creixement arquitectònic del primer quart de segle XX a Sabadell, s’ha de parlar de l’Hotel Espanya, els Jardinets, l’Hotel Suís, el primer cos del que havia de ser l’hospital del Taulí, la façana posterior de l’Ajuntament, la Clínica Ntra. Sra. de la Salut, el campanar de la Salut, l’Acondicionament i Docks, l’Escola Industrial, el quiosc modernista de la plaça del Doctor Robert, el Gran Saló Imperial, la caserna de la Guàrdia Civil, la Torre de l’Aigua, les biblioteques populars, la Mútua dels Amos, l’edifici Caixa d’Estalvis de Sabadell, el Club de Natació Sabadell, el monument a Sallarès i Pla, el Pavelló Victòria Eugènia. En un altre ordre d’esdeveniments, es va fer l’arribada de la Creu Roja, l’invent dels grans estiratges de Ferran Casablancas, l’arribada del tren elèctric, primer al barri de Gràcia i després a la Rambla.
Es van fundar el Centre d’Esports Sabadell, el Centre Excursionista del Vallès, el Centre Excursionista de Sabadell i l’Agrupació Excursionista Terra i Mar i l’Orfeó de Sabadell. L’any 1910 va aparèixer el Diari de Sabadell amb un grup que destacaria, anomenat la Colla de Sabadell, integrada per Francesc Trabal, Joan Oliver i Armand Obiols. Tots ells practicaven un humor irònic alhora que van portar a terme, a partir del 1925, una elogiosa tasca editora amb les edicions de La Mirada, que acolliria les darreres novetats de la literatura catalana. Paral·lelament, faria la seva aparició la Biblioteca Sabadellenca, creada per Joan Costa i Deu el 1924, que tindrà la voluntat de recollir les més destacades plomes locals, amb la publicació d’obres de Ribot i Serra, Agnès Armengol, Trias Fàbregas, Josep Cardona i Joan Sallarès, entre d’altres.
Albert Taulé i Imma Planell, a Sabadell en el primer quart de segle XX, parlen de les revistes Garba i Paraules, i els Almanacs de les Arts del 1924 i del 1925, en què col·laborava tota la intel·lectualitat sabadellenca, entre la qual destaquen Miquel Carreras, Joan Matas, Joan Garriga Manich i Joan Arús. La resta de les arts no es queden al marge d’aquesta efervescència cultural. Noms com Vila Puig, Durancamps, Vila Arrufat, Joan Vilatobà, Marian Burgués, Feliu Elias i Grapa –cada un en la seva època i en la seva respectiva especialitzat–, entre molts d’altres, van portar el nom de la ciutat més enllà de les seves fronteres. Tampoc cal no oblidar la importància del món musical, que va comptar amb nombrosos seguidors dels quals va sorgir el 1920 la primera Associació de Música de Catalunya.
Ara a portada
Any 1925, com era Sabadell cent anys enrere?
El 1900, Sabadell, amb 23.300 habitants, era la cinquena ciutat de Catalunya en població, per darrere de Barcelona, Reus, Tortosa i Tarragona
- Any 1925, com era Sabadell cent anys enrere?
Publicat el 21 de març de 2025 a les 12:47
Actualitzat el 21 de març de 2025 a les 16:25
A final d’aquest any haurem ultimat la primera quarta part del segle XXI. Un espai de temps en què els sabadellencs hem viscut i experimentat diversos canvis, sigui per qüestions pròpies o provocats per les conjuntures nacional, internacional i mundial. Sabadell, que era una ciutat eminentment industrial –va deixar de ser-ho a finals de segle XX–, s’ha hagut d’adaptar a viure com una ciutat de serveis. D’altra banda, els ciutadans ens hem hagut d’acostumar a una nova moneda que, per cert, el seu nom inicial havia de ser Ecu. També ens ha tocat viure un important episodi de les divergències i desavinences entre Catalunya i Espanya. A més, s’ha patit una pandèmia que, entre altres efectes, ha esborrat un any de les nostres vides. I darrerament es viu, amb frisança, la incertesa de cap on anirà el nou ordre mundial, atesos els personatges que van adquirint poder en la política internacional.
Mirant enrere, tant com cent anys, pel que sabem, el que hem llegit i el que ens han narrat, aquests esdeveniments que ens ha tocat viure i patir no han estat tan diferents dels que es van viure els primers vint-i-cinc anys del segle XX.
L’any 1900, a Sabadell hi havia uns 23.300 habitants i era la cinquena ciutat de Catalunya en població per darrere de Barcelona, Reus, Tortosa i Tarragona. Al cap de deu anys, es va situar en segona posició després de Barcelona. Aquesta posició la mantindria durant els anys vint i trenta i va arribar a 40.700 habitants l’any 1925.
El ram tèxtil tenia un pes totalment dominant i destacava la llana sobre el cotó. Li seguien en importància la indústria metal·lúrgica i amb un pes poc significatiu altres indústries com les que es dedicaven a construccions mecàniques, alimentació, materials de construcció, pells i cuiros, paper i cartró, productes químics i la indústria de la fusta. Totes aquestes indústries giraven al voltant del tèxtil. El creixement de Sabadell, com el d’altres ciutats catalanes, es va produir gràcies a la constant arribada de població procedent d’altres indrets. Una de les primeres causes d’aquest creixement va ser la reordenació del terme municipal, fet que es va produir l’any 1904 amb unes clares connotacions polítiques. Sabadell absorbia el nucli urbà de la Creu Alta amb uns 3.000 habitants i va incorporar la seva parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres. A més, la reordenació també va comportar la incorporació de la parròquia de Sant Julià d’Altura, el molí d’en Galí i les masies de Can Gambús, Castellarnau, Can Llonch, Mas Canals, Ca n’Oriac, Ca n’Ustrell, Ca n’Argelaguet i Can Deu. Sabadell es va mantenir bastants anys en aquesta segona posició.
El 1900, Sabadell, amb 23.300 habitants, era la cinquena ciutat de Catalunya en població, per darrere de Barcelona, Reus, Tortosa i Tarragona
Sabadell, després de Barcelona, va ser la ciutat més afectada per l’anomenada Setmana Tràgica. El dimarts 27 de juliol del 1909 va ser el dia més conflictiu. Aquell dia, després de greus i violents desordres, en va resultar saquejat l’Ajuntament i incendiada l’església de Sant Fèlix. Es van viure moments molt tensos, violents i cruents. El pànic es va estendre. Hi va haver intercanvi de trets d’arma de foc. En van resultar tres persones mortes i diverses de ferides. Després de saquejar l’Ajuntament, les portes de l’església van cedir a la força bruta, l’interior del temple va ser ruixat amb petroli i Sant Fèlix va cremar com una teia. El dissabte 31 de juliol va arribar un tren militar amb forces de cavalleria i artilleria amb ordres de bombardejar la ciutat en cas que fos necessari. L’endemà, l’1 d’agost, dia de la Festa Major –que, naturalment, no es va celebrar– els militars van pujar Rambla amunt en dos rengles, un per banda, amb els oficials muntats a cavall i amb el revòlver a la mà. Una comissió d’autoritats els va donar la benvinguda. Es posava fi a un greu episodi que havia començat uns dies abans. L’origen dels esdeveniments havia estat la crida de reservistes, la majoria catalans, per la guerra de Melilla.
Aquests fets, juntament amb la vaga de Cal Seydoux de l’any 1910, que va durar dos mesos i escaig i que va provocar la visita del ministre de Governació i el cessament del governador civil, amb el panorama conflictiu que s’endevinava, van refermar la idea de la construcció de la caserna de la Guàrdia Civil. Les forces vives de Sabadell, burgesia i autoritats, van cedir un terreny al Ministeri de Governació perquè hi destinessin una guarnició permanent del cos de la Guàrdia Civil. El mateix terreny i el mateix edifici que ara està en litigi.
De vagues n’hi va haver diverses, Rafael Luque explica que durant els anys de la Primera Guerra Mundial hi hagué 44 vagues a Sabadell. L’any 1914 n’hi va haver tres, i el 1915 només una. L’any 1916 en van ser deu; el 1917, nou, i el 1918 es dispararen fins a 21. Una altra vaga important fou la general revolucionària del 13 al 15 d’agost del 1917. Aquestes vagues indiquen la conflictivitat laboral a la ciutat durant aquells anys. Segurament, la vaga més famosa va ser la de la Canadenca, que no va tenir el seu inici a Sabadell, però en va patir les conseqüències.
[caption id="attachment_337770" align="alignnone" width="700"] Rambla de Sabadell. Any 1925. Francesc Casañas / a.h.s.[/caption]
En acabar la Primera Guerra Mundial, hi va haver moltes contrarietats. La primera va ser una greu crisi. Després de l’Armistici, signat el dia 11 de novembre del 1918, les fàbriques franceses, que havien estat aturades durant gairebé tota la guerra, van començar a treballar i la feina a Catalunya va disminuir en gran manera. Ningú, ni empresaris, ni polítics, havia previst aquell daltabaix. En reduir-se els ingressos de forma tan sobtada, alguns empresaris van pensar que havien d’abaixar les despeses i van intentar d’aplicar una rebaixa als salaris dels treballadors. Una empresa que va optar per aquesta solució, Riegos y Fuerza del Ebro, filial de la Barcelona Traction Light and Power, coneguda com la Canadenca, es va haver d’afrontar a una vaga que va anar creixent de forma progressiva fins a estendre’s a tots els sectors. Els mesos de febrer i març del 1919 la vaga de la Canadenca va augmentar, encara més, l’ambient de crisi que es vivia a Sabadell. La part positiva d’aquella vaga és que es va signar el Decreto del Retiro Obrero Obligatorio i el Decreto de la jornada de ocho horas.
Sabadell va passar de 32.398 habitants l’any 1914 a 37.259 el 1920. La ciutat, en plena expansió urbana, comptava aleshores amb més de 240 carrers i més de 9.000 llars (9.616 l’any 1920), la majoria de planta baixa i pis. La població obrera de la indústria tèxtil llanera, la predominant a la ciutat, amb la cotonera i l’auxiliar, va superar els 15.400 efectius l’any 1917, als quals cal sumar la resta d’oficis i sectors productius –construcció, metal·lúrgia, etc.–, uns 3.600, i més de 1.300 agricultors ja l’any 1914, mentre que els propietaris i industrials “y demás personas acomodadas” fregaven els 4.000. A finals de l’any 1917, els comerciants eren prop de 500.
Entre el 15 de setembre i el 14 de novembre del 1918, segons dades de Rafel Luque, la grip espanyola va deixar a Sabadell 146 morts sobre 6.543 persones contagiades amb una taxa específica de mortalitat d’aquella pandèmia a Sabadell del 2,23%.
Pel que fa al creixement arquitectònic del primer quart de segle XX a Sabadell, s’ha de parlar de l’Hotel Espanya, els Jardinets, l’Hotel Suís, el primer cos del que havia de ser l’hospital del Taulí, la façana posterior de l’Ajuntament, la Clínica Ntra. Sra. de la Salut, el campanar de la Salut, l’Acondicionament i Docks, l’Escola Industrial, el quiosc modernista de la plaça del Doctor Robert, el Gran Saló Imperial, la caserna de la Guàrdia Civil, la Torre de l’Aigua, les biblioteques populars, la Mútua dels Amos, l’edifici Caixa d’Estalvis de Sabadell, el Club de Natació Sabadell, el monument a Sallarès i Pla, el Pavelló Victòria Eugènia. En un altre ordre d’esdeveniments, es va fer l’arribada de la Creu Roja, l’invent dels grans estiratges de Ferran Casablancas, l’arribada del tren elèctric, primer al barri de Gràcia i després a la Rambla.
Es van fundar el Centre d’Esports Sabadell, el Centre Excursionista del Vallès, el Centre Excursionista de Sabadell i l’Agrupació Excursionista Terra i Mar i l’Orfeó de Sabadell. L’any 1910 va aparèixer el Diari de Sabadell amb un grup que destacaria, anomenat la Colla de Sabadell, integrada per Francesc Trabal, Joan Oliver i Armand Obiols. Tots ells practicaven un humor irònic alhora que van portar a terme, a partir del 1925, una elogiosa tasca editora amb les edicions de La Mirada, que acolliria les darreres novetats de la literatura catalana. Paral·lelament, faria la seva aparició la Biblioteca Sabadellenca, creada per Joan Costa i Deu el 1924, que tindrà la voluntat de recollir les més destacades plomes locals, amb la publicació d’obres de Ribot i Serra, Agnès Armengol, Trias Fàbregas, Josep Cardona i Joan Sallarès, entre d’altres.
Albert Taulé i Imma Planell, a Sabadell en el primer quart de segle XX, parlen de les revistes Garba i Paraules, i els Almanacs de les Arts del 1924 i del 1925, en què col·laborava tota la intel·lectualitat sabadellenca, entre la qual destaquen Miquel Carreras, Joan Matas, Joan Garriga Manich i Joan Arús. La resta de les arts no es queden al marge d’aquesta efervescència cultural. Noms com Vila Puig, Durancamps, Vila Arrufat, Joan Vilatobà, Marian Burgués, Feliu Elias i Grapa –cada un en la seva època i en la seva respectiva especialitzat–, entre molts d’altres, van portar el nom de la ciutat més enllà de les seves fronteres. Tampoc cal no oblidar la importància del món musical, que va comptar amb nombrosos seguidors dels quals va sorgir el 1920 la primera Associació de Música de Catalunya.
Rambla de Sabadell. Any 1925. Francesc Casañas / a.h.s.[/caption]
En acabar la Primera Guerra Mundial, hi va haver moltes contrarietats. La primera va ser una greu crisi. Després de l’Armistici, signat el dia 11 de novembre del 1918, les fàbriques franceses, que havien estat aturades durant gairebé tota la guerra, van començar a treballar i la feina a Catalunya va disminuir en gran manera. Ningú, ni empresaris, ni polítics, havia previst aquell daltabaix. En reduir-se els ingressos de forma tan sobtada, alguns empresaris van pensar que havien d’abaixar les despeses i van intentar d’aplicar una rebaixa als salaris dels treballadors. Una empresa que va optar per aquesta solució, Riegos y Fuerza del Ebro, filial de la Barcelona Traction Light and Power, coneguda com la Canadenca, es va haver d’afrontar a una vaga que va anar creixent de forma progressiva fins a estendre’s a tots els sectors. Els mesos de febrer i març del 1919 la vaga de la Canadenca va augmentar, encara més, l’ambient de crisi que es vivia a Sabadell. La part positiva d’aquella vaga és que es va signar el Decreto del Retiro Obrero Obligatorio i el Decreto de la jornada de ocho horas.
Sabadell va passar de 32.398 habitants l’any 1914 a 37.259 el 1920. La ciutat, en plena expansió urbana, comptava aleshores amb més de 240 carrers i més de 9.000 llars (9.616 l’any 1920), la majoria de planta baixa i pis. La població obrera de la indústria tèxtil llanera, la predominant a la ciutat, amb la cotonera i l’auxiliar, va superar els 15.400 efectius l’any 1917, als quals cal sumar la resta d’oficis i sectors productius –construcció, metal·lúrgia, etc.–, uns 3.600, i més de 1.300 agricultors ja l’any 1914, mentre que els propietaris i industrials “y demás personas acomodadas” fregaven els 4.000. A finals de l’any 1917, els comerciants eren prop de 500.
Entre el 15 de setembre i el 14 de novembre del 1918, segons dades de Rafel Luque, la grip espanyola va deixar a Sabadell 146 morts sobre 6.543 persones contagiades amb una taxa específica de mortalitat d’aquella pandèmia a Sabadell del 2,23%.
Pel que fa al creixement arquitectònic del primer quart de segle XX a Sabadell, s’ha de parlar de l’Hotel Espanya, els Jardinets, l’Hotel Suís, el primer cos del que havia de ser l’hospital del Taulí, la façana posterior de l’Ajuntament, la Clínica Ntra. Sra. de la Salut, el campanar de la Salut, l’Acondicionament i Docks, l’Escola Industrial, el quiosc modernista de la plaça del Doctor Robert, el Gran Saló Imperial, la caserna de la Guàrdia Civil, la Torre de l’Aigua, les biblioteques populars, la Mútua dels Amos, l’edifici Caixa d’Estalvis de Sabadell, el Club de Natació Sabadell, el monument a Sallarès i Pla, el Pavelló Victòria Eugènia. En un altre ordre d’esdeveniments, es va fer l’arribada de la Creu Roja, l’invent dels grans estiratges de Ferran Casablancas, l’arribada del tren elèctric, primer al barri de Gràcia i després a la Rambla.
Es van fundar el Centre d’Esports Sabadell, el Centre Excursionista del Vallès, el Centre Excursionista de Sabadell i l’Agrupació Excursionista Terra i Mar i l’Orfeó de Sabadell. L’any 1910 va aparèixer el Diari de Sabadell amb un grup que destacaria, anomenat la Colla de Sabadell, integrada per Francesc Trabal, Joan Oliver i Armand Obiols. Tots ells practicaven un humor irònic alhora que van portar a terme, a partir del 1925, una elogiosa tasca editora amb les edicions de La Mirada, que acolliria les darreres novetats de la literatura catalana. Paral·lelament, faria la seva aparició la Biblioteca Sabadellenca, creada per Joan Costa i Deu el 1924, que tindrà la voluntat de recollir les més destacades plomes locals, amb la publicació d’obres de Ribot i Serra, Agnès Armengol, Trias Fàbregas, Josep Cardona i Joan Sallarès, entre d’altres.
Albert Taulé i Imma Planell, a Sabadell en el primer quart de segle XX, parlen de les revistes Garba i Paraules, i els Almanacs de les Arts del 1924 i del 1925, en què col·laborava tota la intel·lectualitat sabadellenca, entre la qual destaquen Miquel Carreras, Joan Matas, Joan Garriga Manich i Joan Arús. La resta de les arts no es queden al marge d’aquesta efervescència cultural. Noms com Vila Puig, Durancamps, Vila Arrufat, Joan Vilatobà, Marian Burgués, Feliu Elias i Grapa –cada un en la seva època i en la seva respectiva especialitzat–, entre molts d’altres, van portar el nom de la ciutat més enllà de les seves fronteres. Tampoc cal no oblidar la importància del món musical, que va comptar amb nombrosos seguidors dels quals va sorgir el 1920 la primera Associació de Música de Catalunya.
