L’exili forçat per la guerra civil, del 1936 al 1939, ens ha deixat uns petits tresors en forma de llibres. Uns emotius documents que ara, passats els anys, ens semblen interessants pel que diuen i necessaris pel que representen.
L’any 1951 es va publicar a
Montevideo una edició limitada de
Minúcies sabadellenques, un recull de records sabadellencs d’Albà Rosell que li havia demanat el seu nebot
Josep Rosell Casablancas. El mateix Albà Rosell ja havia publicat, també a Montevideo i el 1940, però amb el pseudònim d’Antonio Roca, una edició també limitada de
Vides tràgiques que després, convenientment ampliat i corregit, es va convertir en
Vides trunques. Anys després, el 1959 i a Mèxic, es publicava
Cant a la ciutat obrera, de Salvador Sarrà, un document molt emotiu que, com diria Ricard Simó i Bach, és un record emocionat i una visió futura de la seva ciutat que tant va estimar i enyorar. Cap d’aquestes obres es va publicar a
Sabadell.
Sí que es va publicar a casa nostra
El ciutadà desconegut.
Del Llobregat al Mapocho, un llibre que, a més de merèixer els qualificatius d’emotiu, interessant i necessari, és, també, un excel·lent document, atès que aporta una mica més de llum del que va significar el moviment obrer i revolucionari de principis de segle XX, des de la perspectiva d’algú que hi va estar plenament immers.
El ciutadà desconegut.
Del Llobregat al Mapocho conté les memòries de
Josep Rosas i Vilaseca, un destacat personatge de la vida sabadellenca de principis de segle XX. Militant del sindicat local de la CNT, de la qual aviat va esdevenir un destacat dirigent, va participar activament en la vaga general del 1917, en la proclamació de la República i en els fets del Sis d’Octubre del 1934. Fruit de tot això, en diverses ocasions va ser víctima de la repressió. Durant la Segona República va ser director del setmanari
Vertical, conseller de Proveïments i president delegat de la Comissió Municipal d’Indústries de Guerra. Poc abans d’acabar la Guerra Civil, es va exiliar a França i va passar pels camps de concentració d’Argelers i de Bram. A finals del 1939, es va exiliar amb la seva família a Santiago de Xile.
[caption id="attachment_336865" align="alignnone" width="700"]
camp de concentració de Bram (França).[/caption]
El ciutadà desconegut.
Del Llobregat al Mapocho és una edició de
l’Arxiu Històric de Sabadell publicada el setembre del 2005. Però vint anys abans, l’abril del 1985, Ricard Simó i Bach ja parlava de la seva publicació: “Gràcies al seu fill Marius, en un dels seus habituals viatges a la seva ciutat nadiua, ens portà les esmentades memòries, per tal de que nosaltres les poguéssim llegir i valorar-ne el seu contingut. No cal dir que no sols les llegirem, sinó que gràcies a la seva importància les rellegírem diverses vegades arribant a la conclusió que la seva publicació podria ser una gran aportació històrica a la bibliografia local, tan rica i abundant d’autors sabadellencs”.
Josep Rosas i Vilaseça va néixer a Súria (Bages) el dia 10 de setembre del 1891.
Fill de Josep Rosas i Pla i Teresa Vilaseca i Vilanova, va ser el sisè de dotze germans, vuit noies i quatre nois. La família es va traslladar a la colònia Burés de Castellbell i el Vilar, on van residir uns anys i on en Josep va fer els primers estudis i va treballar a la fàbrica tèxtil. Més tard es van traslladar a
Sabadell. El Josep hi va arribar el 1914, quan tenia 24 anys, acompanyat del seu germà Ramon que ja era casat. Tres anys més tard arribaria la resta de la família. Incorporat al ram tèxtil, en Josep treballava a la fàbrica de teixits de l’industrial sabadellenc i fervent republicà Gabriel Alguersuari i Farrés, a la qual hi havia també altres significats sindicalistes.
Josep Rosas era un idealista format en les humanitats del famós geògraf francès Elisée Reclas, de l’anarquista rus Pierre Kropotkin, del pedagog i pensador català Francesc Ferrer i Guàrdia, creador de l’Escola Moderna, que tant va influir en les joves generacions d’aquella època. Va ser també amic personal dels significats Francesc Layret i Foix i Salvador Seguí i Rubinat, dels quals va rebre influència i es va anar formant sòlidament dintre la doctrina anarcosindicalista i republicana.
La família Rosas Pera va entregar, l’any 2003, les memòries de Josep Rosas i Vilaseca a l’Arxiu Històric de Sabadell i el setembre del 2005 es publicava ‘El ciutadà desconegut. Del Llobregat al Mapocho’.
De caràcter enèrgic i impulsiu, els seus companys de sindicat el van batejar amb el sobrenom d’
el pólvora. No obstant això,
Josep Rosas, en el fons, era un home d’una gran bonhomia i d’una manifesta humanitat. Des de molt jove va participar en les primeres files del Sindicat Local de la CNT (l’Obrera), de la qual aviat va ser un destacat directiu, el qual va formar part del famós triumvirat Moix, Bertràn i Rosas, que tanta popularitat i influència va assolir entre la classe treballadora de la ciutat, precisament en la mateixa època més o menys, en què també destacava en l’àmbit intel·lectual la
Colla de Sabadell, formada per aquell prestigiós triumvirat dels Trabal, Olivé i Obiols.
L’honestedat de
Josep Rosas el va portar a guanyar-se la simpatia i la confiança de tots els que el rodejaven, de tal manera que en la vida sindical i obrera de la ciutat va ostentar diversos carres representatius i de responsabilitat.
[caption id="attachment_336864" align="alignnone" width="635"]
retrat de Josep Rosas Vilaseca de l’any 1941[/caption]
L’any 1922 es va casar amb la sabadellenca Teresa Pera Vallribera, del matrimoni en naixerien tres fills: el Màrius, la Berta i la Palmira.
Josep Rosas, durant la seva militància sindical, va ser perseguit i empresonat diverses vegades i sobretot, durant l’època de la dictadura del general Primo de Rivera, en què va sofrir la persecució i corresponents conseqüències dels generals Martínez Anido i Arlegui Bayones, aleshores governador civil el primer i cap superior de policia, el segon.
Durant la República i a conseqüència dels històrics fets del 6 d’octubre de l’any 1934, va ser igualment perseguit i empresonat fins a les eleccions del 16 de febrer de l’any 1936, que va motivar la llibertat de tots els empresonats, d’entre els quals hi havia els membres del Govern de Catalunya.
En esclatar la malaurada guerra dels anys 1936-1939,
Josep Rosas va tenir diverses activitats sociopolítiques, d’entre les quals regidor-conseller de la Conselleria de Proveïments i Material de Guerra, de l’Ajuntament de Sabadell, del qual era batlle de la ciutat Josep Moix i Regàs. En finalitzar la contesa, el febrer de l’any 1939, es va exiliar, com tants i tants altres sabadellencs, cap a França, on va ser internat en els camps de concentració d’Argelés-sur-Mer (Pirineu Oriental) i després a Bram (Aude), fins que se’n va evadir. El setembre de l’any 1939, es va reunir amb el seu amic Salvador Sarrà i Serravinyals a la casa que aquest habitava a Chartres (Eure-et-Loir), on va romandre una llarga temporada, mentre gestionava reunir-se amb la pròpia família, que es trobava internada en un refugi per a exiliats. El 25 de novembre de l’any 1939 va poder embarcar amb tota la família cap a Amèrica i el dia 3 de gener de l’any 1940, va arribar a Santiago de Xile, on es va trobar amb altres sabadellencs, com els seus amics Antoni Solé, Salvador Sarrà o Josep Esteve.
També s’hi trobaven altres compatricis, com els germans Francesc i Josep Maria Trabal, Joan Oliver, i els escriptors i editors Xavier Benguerel i Miquel Joseph i Mayol, entre altres exiliats catalans.Des de la seva arribada a Santiago de Xile fins al dia de la seva mort va estar sempre vinculat al Centre Català d’aquella capital xilena, on es trobaven sempre tots els catalans exiliats, àdhuc d’altres exiliats peninsulars. Més tard, a casa seva i en una granja avícola que va instal·lar a la falda dels Andes es reunien sovint amb franca convivència els sabadellencs i altres exiliats.
[caption id="attachment_336862" align="alignnone" width="485"]
Josep Rosas, de peu, sisè d’esquerra a dreta[/caption]
El ciutadà desconegut. Del Llobregat al Mapocho compta amb una introducció del doctor en Història Josep A. Pozo, en què explica que després de la mort de la seva esposa, l’any 1953,
Josep Rosas, cada vegada més allunyat de la política, continuava la seva vida d’exiliat vivint en un país que l’havia acollit bé, però amb el cap en un altre. Des que havia sortit de
Sabadell li rondava pel cap escriure les seves memòries, i entre 1957 i 1965 s’hi va dedicar. Però també se sentia seduït per la idea de tornar a Catalunya. Dues vegades va veure denegada la seva petició. Va saber que se l’acusava d’estar involucrat en l’assassinat de Josep Germà. Una acusació categòricament falsa.
El seu fill, però, no es rendia. Anys més tard, provaria de fer noves gestions. Va viatjar a
Sabadell el 1967 i es va entrevistar amb l’alcalde d’aleshores, en aquells moments Josep Burrull. Li va explicar el desig del seu pare de tornar a la ciutat per passar els darrers anys de la seva vida. L’alcalde es va prestar a escriure al cònsol general d’Espanya a Xile i li va sol·licitar la seva col·laboració per facilitar els tràmits d’obtenció del passaport. Abans, va fer les indagacions oportunes a prop de la comissaria de Policia i del Govern Civil sol·licitant informació sobre els antecedents polítics. El mateix Burrull confirmava al Consolat que no hi havia “antecedentes de importancia por su actuación durante la época comprendida entre 1931 y 1939”, una dada que, d’altra banda, provava la falsedat de l’acusació que se li havia fet.
Les gestions van continuar també a prop del Consolat General d’Espanya a Veneçuela la primavera del 1968. Semblava que podien arribar a bon port, però, malauradament, ja no es va poder comprovar. Molt malalt ja els darrers mesos,
Josep Rosas va morir el 14 de juny del 1968, a l’edat de 77 anys, després de passar més d’un terç de la seva vida a l’exili i sense poder tornar a la ciutat amb la qual es va identificar. Tant de bo l’edició del seu manuscrit serveixi perquè la memòria del Ciutadà Desconegut no quedi en l’oblit. Des l'any 2011 hi ha a Sabadell una plaça amb el nom de Josep Rosas.
