Explica
Antoni Bosch i Cardellach a
Memòria de las cosas notables de la Vila de Sabadell comensant en desembre de 1787 que el dia 15 de novembre del
1789, al punt de la mitjanit, van sortir
25 soldats armats de la caserna i es van presentar al carreró i sota la volta de la casa del batlle. Ja des de les 10 hores hi havia sentinelles de vista a casa d’en Llorenç Pont. Mentrestant, dins l’espai d’un quart d’hora es van avisar tots els individus de
l’Ajuntament de Sabadell, i a tots junts a la casa del batlle se’ls va donar l’ordre de captura dels reus. Es van dividir en dos grups amb la tropa i altres. Uns anaren cap al raval i els altres per la resta de la vila. De tots els que tenien ordre d’arrest, només van poder detenir el Rubiralta, el Joan Colomer, el gendre de l’estanquera, el Joseph Llobet, el Joseph Amat i la seva muller, el Roch Mainou, l’Altimira, el Joseph Ustrell i el Francisco Puig. Els van lligar fortament i els van portar a la caserna entre la tropa. Van ser detinguts deu reus, una altra desena no era a casa seva, havien marxat, entre ells en Llorenç Pont.
L’endemà va ser el dia més trist i fúnebre que s’havia vist després de saber la detenció de tanta gent. Va augmentar la tristesa en veure, prop de les 8 hores del matí, com s’emportaven lligats dins d’un carro tots els reus amb la màxima ignomínia, sense lliurar-se’n en Joseph Llobet de 70 anys. La muller de Joseph Amat anava lligada a un ruc.
Se’ls enduien a la presó de Mataró, el seu delicte era el d’haver participat en l’anomenat
avalot del pa, uns aldarulls que havien ocorregut els dies 1 i 2 de març d’aquell any 1789 a Sabadell.
De les dones que hi havien participat la més maltractada va ser l’esposa de Joseph Amat, però va conservar la vida. No va córrer la mateixa sort, pels fets ocorreguts a Barcelona, Josepa Vilaret, que va ser executada.
[caption id="attachment_335796" align="alignnone" width="700"]
Aldarulls, l’avalot del pa | Miquel Carreras[/caption]
El 28 de febrer del 1789, Barcelona va viure una de les revoltes populars més recordades pels barcelonins, els Rebomboris del Pa. Hi havia hagut males collites, i aquell dia s’havien apujat el preu, mentre baixava la qualitat. La revolta va ser protagonitzada per les dones que veien en perill l’alimentació de les seves famílies. Les va liderar Josepa Vilaret,
La Negreta, que aquell mateix dia va ser empresonada i, més tard, executada. Els dies 1 i 2 de març, la rebel·lió es va estendre a altres localitats com Sabadell, Mataró i Vic.
La primera jornada, el dissabte 28 de febrer, van ser detingudes 6 persones, entre les quals, Josepa Vilaret. El diumenge, 1 de març, els ciutadans van incrementar la pressió contra el govern de la ciutat i exigien l’alliberament dels empresonats. Inclús van sonar les campanes de la Catedral tocant a sometent. El dilluns, 2 de març, el capità general, el Comte d’El Asalto, va acceptar la rebaixa dels preus i el rebombori es va acabar, però dies després, el rei Carles IV va destituir el capità general i el seu substitut, Francisco Antonio de Lacy y White, Comte de Lacy, va desfer tots els acords i va iniciar un període de repressió. Com a mesura exemplificant, Lacy va ordenar l’execució dels sis rebels. Va instal·lar-se un cadafal a prop d’on ara es troba la plaça de Catalunya i va decretar-se l’execució pública dels amotinats el 28 de maig. No obstant això, la ciutadania va rebutjar assistir-hi, en senyal de protesta.
[caption id="attachment_335795" align="alignnone" width="405"]
Vista de Sabadell / Miquel Carreras[/caption]
L’any 1789, la fleca a Sabadell era propietat de l’Ajuntament, i triava, mitjançant un concurs públic, cada any quins dos forners proveirien el pa a tota la població. Aquell any no es va presentar cap forner a concurs, que va comportar que el govern triés en Gurilles, un forner barceloní, com a proveïdor de pa per a la ciutat. El pa, però, era de més baixa qualitat i més car que els dels dos forners de Sabadell que havien proveït el pa fins aquell any. Els dos forners de Sabadell, Busquets i Pont, van decidir construir una barraca al terme de Jonqueres per fer el pa de bona qualitat. L’Ajuntament va enderrocar la barraca i va augmentar el preu del pa. Aquest fet va encendre els ànims i es va iniciar l’avalot del pa de Sabadell, que Antoni Bosch i Cardellach va relatar de forma cronològica:
“Dia 1 de març. A mitja tarda, alguns vinguts de Barcelona van notificar dels aldarulls que succeïen a dita ciutat. Amb això se acaloraren los ànims dels descontents. Cap el tard, alguns, ben alterats cap al tard a la plaça, començaren a cridar a viva veu que volien que Busquets vengués pa, i que en Gurilles fos tret de Sabadell. Ni en Feliu Peig, ni altres, ni el lloctinent de batlle els pogué tranquil·litzar amb raons pacífiques; antes però, aquest donà permís per a què Gabriel Busquets els vengués quant pa volguessin, a lo que a, portes tancades, en Busquets s’havia resistit. Escoltada i sabuda la llicència, Busquets vengué pa a tots, pagant la major part el seu preu just. Acabat el pa d’en Busquets els amotinats s’encaminaren a la fleca del Comú, on deien que volien matar en Gurilles. Trobant la porta tancada pretengueren, amb forques i pedres derruir las portes. Portaven palla i encenien foc per cremar-la. El regidor degà no pogué contenir-los, més aviat l’atropellaren, li tiraven la palla pel damunt, i el van amenaçar perquè se’n anés. Efectivament va marxar a buscar els caputxins. Entretant es tirà un tros de porta en terra, entraren los amoti-nats i robaren tant pa com varen trobar sense cometre altre violència. El pa no podia ser molt per ser diumenge al vespre, quan ja tothom havia proveït per la setmana. Persistien encara els amotinats cridant i demanant el blat, quan arribaren los pares caputxins amb atxes, i amb exhortacions i prèdiques dissiparen i aquietaren l’aldarull, sense succeir altre novetat en tota la nit.
[caption id="attachment_335794" align="alignnone" width="467"]
Plànol de la vila de Sabadell de 1789 | AHS[/caption]
De la justícia sols comparegué el regidor degà lloctinent de batlle, i molt poc el regidor Manent, però no es va fer cap pregó ni amenaça, el que al principi haguera estat eficaç. El notari Mimó era a casa d’en Feliu Torras i, veient el poble amotinat, i potser tement alguna cosa contra de ell, es va retirar, disfressat, cap a casa seva. Els caputxins, aquietat tot, entraren a refrescar la casa d’en Busquets. Es digué si en la nit havien anat alguns amotinats a picar a la porta i cridar al davant de la casa de Joan Llobet, on hi havia el blat del Comú, i també al davant de la rectoria pretenent el blat de uns i altres; però no és cert.
Dia 2 de març. Al matí prop de les onze, corrent una veu que hi havia uns carros que se’n volien emportar lo blat del Comú de casa d’en Pere Llobet, alguns menestrals varen córrer esvalotats per impedir-ho; però era una equivocació, i tothom se’n tornà pacíficament. A la tarda es va dur tot el blat a la casa de la vila, i allà es vengué promptament a un preu just i equitatiu. Al vespre començaven a esvalotar-se alguns ànims, quan l’ajuntament feu fer un pregó públic dient que en Gurilles seria fora de Sabadell amb la seva família, que en Busquets vendria pa lliurement, que Llorenç Pont cuidaria la fleca del Comú ja a la mateixa nit, que s’escoltaria a qualsevol que tingués queixa contra el carnisser, i que es lliuraria l’arrendament de la carnisseria a qualsevol que vengués la carn més barata del preu corrent. Va motivar aquest pregó un avís que dos caputxins portaren a casa del regidor degà dient que, si no feien fer aquest pregó i executar-lo, moririen indispensablement quatre o cinc dels que governaven la vila. Així ho digueren els de l’ajuntament, però els pares caputxins en negaven la major part. Entretant l’ajuntament sols havia pres la determinació de recollir les armes de la vila, i avisar a la tropa que estigués previnguda. No es practicà cap altre diligència, ni es rondà de nit. Es digué que per la seguretat havien dormit dos caputxins a la rectoria, dos a casa del notari Mimó, i dos a casa d’en Xerevia. Però tot des d’aleshores en davant estigué en profunda pau.
Dia 3 de març. Aquell dia estaven citats tot l’ajuntament de Sabadell i el seu secretari Mimó pera comparèixer davant l’alcalde major de Granollers i respondre als càrrecs que els feia Busquets. Per causa del motí s’allargà la citació alguns dies.
La tarda del mateix dia, s’ajuntaren la major part dels caps de casa, a la casa de la vila, per a deliberar sobre el que s’hauria de fer. Allà el Dr. Montblanch perorà fortament a favor de la raó dels pobres per la mala qualitat de pa. Finalment es va acordar que Llorenç Pont administrés la fleca, venent el pa a un preu equitatiu segons escandall al que se pogués salvar, que Busquets continués venent pa, i que de tot es demanés l’aprovació al Sr. Intendent.”
A l’extens i rigorós article
L’avalot del pa del 1789 a Sabadell, de
Fèlix Bustamante Josep Conejo i Jordi Torruella, que va publicar la revista Arraona, la primavera del 1989, es pot llegir:
“Els rebomboris no van servir sinó com a arma llancívola contra Mimó i el batlle Josep Valls. Per la seva mala gestió, se’ls responsabilitza de ser els culpables de la situació. És evident, però, que uns fets que es donen simultàniament en diversos pobles i ciutats tenen una causa de fons més estructural. La resposta evasiva del govern consistia a canalitzar tota la responsabilitat cap a uns ‘caps de turc’. Ja hem vist anteriorment la reprimenda que va patir Mimó i que li significa caure políticament en desgracia. Malgrat això, l’Audiència, el gener de 1792, aturava l’escomesa de Bosch contra Mimó.
En definitiva, els rebomboris repercutiren en un momentani i superficial canvi polític a la vila. S’aconseguí l’accés al govern municipal de sectors fins aleshores marginats de la direcció política, però es tractava de grups integrats encara en les estructures d’Antic Règim, ja que en cap moment no es qüestionava l’ordre social vigent”.
