El doctor
Fèlix Amat de Palou i Pont, fill il·lustre de
Sabadell, filòsof, teòleg i lexicògraf eminent, va ser nomenat arquebisbe de Palmyra, confessor de Carles IV i membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. És autor d’una Història Eclesiàstica de dotze volums, d’unes
Institutiones Logicae que van ser durant anys llibre de text de seminaris eclesiàstics i de moltes altres obres, algunes de les quals van suscitar fortes controvèrsies.
Pels anys que va estar a Madrid, durant la invasió napoleònica, com a abat de l’església de San Ildefonso, li va tocar viure i patir aquells fets. Acabada la Guerra de la Independència i retornada la família reial de l’exili, Fèlix Amat va ser acusat d’afrancesat. Tot i que la seva conducta havia estat pura i pública, va prevaldre la calúmnia. Així ho explica Miquel Carreras a
Elements d’Història de Sabadell.
Fèlix Amat de Palou s’havia guanyat el respecte i l’admiració de la cort, fins i tot d’un personatge tan escabrós com Manuel Godoy, Príncep de la Pau i favorit del rei Carles IV. Diu que quan Godoy anava a San Ildefonso, l’abat li feia la visita de benvinguda. Hi havia un dia l’arquebisbe de Santiago Sr. Muzquiz i darrere seu l’abat, és a dir, Fèlix Amat. En passar l’aleshores Príncep de la Pau, i saludar-lo, va dir-li el Sr. Muzquiz somrient: “Com que l’abat és tan alt, m’ha fet posar davant. Al que va contestar a l’instant Godoy: És tan alt, que ni encara que pugi sobre aquesta taula vostè mai l’igualarà!”.
[caption id="attachment_335392" align="alignnone" width="700"]
| Biblioteca Nacional d’Espanya[/caption]
Un dels trets diferencials de Fèlix Amat era la seva considerable alçada.
Acusat d’afrancesat, l’any 1814, Fèlix Amat va ser obligat a deixar Madrid. Desterrat a Catalunya, seria protector de l’Escola Pia de Sabadell. Va marxar de la capital el dia 13 de juliol del 1814 i va fixar la seva residència a Sallent.
Passats aquells primers dies, posats en ordre els seus llibres i papers, i format el seu pla de vida, el Sr. Amat va tornar a seguir les seves tasques literàries, que les interrompia moltes vegades al dia per la debilitat del seu cap, i s’entretenia a registrar els llibres i papers de la casa de Torres, molts dels quals eren els mateixos que ell havia vist a la seva infantesa. Abans de dinar i sopar tenia una estona de conversa amb els eclesiàstics i persones principals de la vila; durant la qual manava entrar a vegades algun d’aquells pobres vells que servien a la casa quan ell era nen, i els donava l’auxili setmanal que els assenyalés des de la seva arribada.
Al cap de dos dies d’arribar a Sallent, va escriure al seu antic amic el savi i virtuós bisbe de Vic l’Il·lustríssim Sr. Veyan, manifestant-li que tan bon punt hagués descansat del viatge passaria a fer-li una abraçada. El Sr. Veyan ja es trobava ratllant els 80 anys, i a penes sortia del seu palau. La tendra i afectuosíssima resposta que li va donar aquest venerant ancià, delegant-li totes les seves facultats episcopals, va avivar tant el Sr. Amat el desig de veure’l, que a darrers del mes de setembre va emprendre el viatge malgrat l’escabrositat del camí que no permetia cap gènere de carruatge. Van abraçar-se els dos savis prelats, i després d’alguns moments d’un tendre i eloqüent silenci, va prorrompre el Sr. Veyan en aquestes paraules: “Amic meu, quant plaer sento a veure-us! Quan hem de parlar! Ja sabreu que també alguns em van titllar d’afrancesat, perquè em vaig quedar sempre entre els meus diocesans, i vaig procurar consolar-los i ajudar-los en els conflictes més grans. Ha vist vostè el dictamen que vaig donar a la Junta superior de la Província sobre el jurament que exigia el Conqueridor? Anem: descanseu ara, que després parlarem: tela tallada n’hi ha per a molts dies”.
Van visitar-lo després el consell municipal i comunitats religioses, i les principals persones de la ciutat.
A mitjan segle XIX, a Sabadell, s’escrivia amb admiració sobre la gran personalitat de Fèlix Amat de Palou i Pont amb uns termes semblants als següents:
“És sabut de molts que l’Il·lustríssim Senyor D. Félix Amat, Arquebisbe de Palmyra, Abat de San Ildefonso, confessor del rei D. Carlos IV, del Consell de S. M., etc., fou fill d’una modesta família noble de Sabadell; poc es coneix la seva vida, encara que fou escrita per encàrrec de la reial Acadèmia de la Història pel seu il·lustre nebot D. Félix Torres Amat, bisbe d’Astorga, oriünd, ja que no fill, de Sabadell.
Obligats a reduir-nos a estrets límits direm que D. Félix Amat de Palou i Pont va néixer a Sabadell el dia 10 d’agost de 1750, i als 7 anys fou enviat pels seus pares a Sallent al costat d’una germana allà casada, que fou la mare del bisbe d’Astorga. Per poder formar un concepte de l’aplicació i caràcter del futur arquebisbe, n’hi haurà prou a dir que no arribava encara a l’edat de vuit anys, quan s’havia format un llibret en què escrivia totes les preguntes i respostes de doctrina cristiana que sentia a casa seva, a l’escola i a l’església. Als 11 anys va passar a continuar els seus estudis a Barcelona, i als quinze va defensar les conclusions generals de filosofia, admirant al públic per la seva maduresa de judici, precoç penetració i facilitat de llenguatge.
Ordenat sacerdot el 1774, va ocupar la càtedra de filosofia al Seminari de Barcelona. El 1805 va ser nomenat arquebisbe de Palmyra i el 1806, confessor del rei Carles IV
Fèlix Amat tenia als 17 anys una estatura extraordinària, el front espaiós, els ulls enfonsats, però brillants i bonics, el nas aguilenc, era carallarg, sec de galtes i picat de verola: el seu aspecte i la seva semblança revelaven modèstia, la seva parla era mesurada, i fins i tot el to de la seva veu deixava entreveure la dolçor i l’afabilitat de la seva ànima. A aquella edat ja havia rebut la preparació per rebre les ordres sacerdotals de mans de l’Il·lm. Sr. Climent, bisbe de Barcelona, de qui era familiar, i per la seva ordre als 20 anys fou a graduar-se de doctor a la universitat de Gandia. El mateix Sr. bisbe li va conferir un benefici de Santa Maria del Mar, el va ordenar de prevere en 17 de desembre de 1774, i va nomenar-lo catedràtic de filosofia del Seminari episcopal, el càrrec del qual va exercir fins al 25 de juny de 1775 en què va ser nomenat per Sa Majestat el primer bibliotecari del Seminari Conciliar de Barcelona, i tingué ocasió de coordinar els estudis i els exercicis pietosos com a director d’aquesta institució fins al 1784. Fou consultor, examinador sinodal i administrador del Seminari fins al 1785.
Va deixar aquest destí i el de director del seminari el 12 d’agost de 1785 el dia del qual va prendre possessió de la magistral de la metropolitana de Tarragona, per la qual havia estat nomenat després de les oposicions en què va donar rellevants proves d’intel·ligència i bon caràcter. En l’entretant anava escrivint la seva famosa Història eclesiàstica sense faltar gens ni mica als seus delicats deures ni a les mil atencions que immediatament li van assaltar; doncs per descomptat es va veure envoltat d’encàrrecs i comissions, i sense pensar-ho el 1794 es va trobar gairebé al capdavant dels negocis polítics de Tarragona i el seu corregiment. Nomenat vocal de la junta que es va formar per a l’organització dels sometents, pels tristos successos de França, va treballar incessantment i va carregar amb tots els negocis; i era certament una cosa singular veure a la sala i estudi del pacífic magistral de Tarragona armes i vestidors de guerra i entrar i sortir tot el dia capitans i oficials.
[caption id="attachment_335391" align="alignnone" width="455"]
| Biblioteca Nacional d’Espanya[/caption]
El 30 de maig de 1803 va rebre avís oficial d’haver estat nomenat pel rei, que l’havia conegut a Tarragona, abat de la reial església col·legiata de San Ildefonso.
Gran va ser la seva sorpresa, perquè ni tan sols sabia que vagués tal dignitat, i el seu ànim estava tan lluny de pretendre-la, que en aquells moments s’ocupava a arreglar al seu gust la casa de Tarragona. Amb proves de distinció fou rebut a la cort, i el 26 de setembre del mateix any fou preconitzat a Roma arquebisbe de Palmyra
in partibus infidelium.
El 1806 el rei el va nomenar el seu confessor, l’honra del qual va ser celebrada per tots els cortesans menys per l’agraciat, que estimava més la solitud i companyia dels llibres que el bullici de la cort. Llavors brillava molt clara l’estrella del nostre paisà; més aviat la va ofuscar la tempesta que després es va estendre per tot Espanya.
No podent aconseguir que els reis no realitzessin el projecte de marxar a Baiona, es va retirar a S. Ildefonso, d’on, suprimida l’abadia pels francesos, es va retirar a Madrid en un petit quartet del carrer de les Uroses. Allí visqué amb molta estretor sense voler acceptar el bisbat d’Osma que li conferí el govern intrús, fins a l’any 1814 que, acusat d’afrancesat tornà a Catalunya a passar la resta de la seva vida. Establert al principi a Sallent i a Santpedor va anar a passar a Barcelona els seus dos últims anys de vida, i el dia 11 de novembre de 1824 a les 9 de la nit, després de rebuts els sants sagraments, va marxar per sempre a la regió de pau i la caritat, la candorosa ànima de l’Ireneu dels bisbes d’Espanya, el savi, pacífic i virtuós D. Félix Amat, estimat de tots els que el van tractar i respectat de tots els que el van conèixer”.
Des del 1864, un carrer del centre de Sabadell està dedicat a Fèlix Amat.
