El
8M com a
Dia Internacional de la Dona va ser adoptat per l’Assemblea General de l’ONU el 1977, encara que dos anys abans ja ho havia començat a commemorar. El seu origen és a les manifestacions de les dones que, especialment a Europa, reclamaven al començament del segle XX el dret al vot i la igualtat entre dones i homes. Segons argumenta les Nacions Unides, celebrar el 8 de març el dia de la dona està estretament vinculat als moviments feministes durant la Revolució Russa del 1917. Va ser un 8 de març del 1917 quan les dones russes es van declarar en vaga, demanant “pa i pau”.
L’any 1978, la societat espanyola començava a entreveure la possibilitat d’alliberar-se de les restriccions imposades durant dècades i abraçar una nova era de drets i oportunitats per a les dones. Aquest avenç no va estar exempt de desafiaments ni de resistències i va aconseguir èxits com el que es va obtenir el 1978 amb la primera manifestació autoritzada a Espanya per al 8 de març, Dia de la Dona Treballadora.
Tot i que aleshores les reivindicacions de la dona eren en els seus inicis, una sabadellenca,
Maria Teresa Borri Ferran, avançada al seu temps, ja parlava de feminismes. El mes d’octubre del 1978, en una entrevista al
Diari de Sabadell, i parlant de feminisme, la
Maria Teresa va respondre a Josep Costajussà:
“Penso que tots els feminismes són vàlids. Trobo que ja hauria de tocar l’hora de la dona. Mirant el problema des del punt de vista utilitari, crec que és el primer objecte manipulat. Crec que el feminisme ha de tenir imaginació, que busqui estructures diferents de les competitives que ha sabut fer l’home. Crec que el que es veu clar és que no pot fer imitacions. I que tots els feminismes són útils, sobretot, quan l’acció de la feminista és integrada i conscient i té per objecte la persona. Tant els feminismes que han de canviar l’home com els que incideixen en la societat haurien de ser actius i reflexius. Em sembla que això és vàlid per a tots els feminismes”.
De formació cristiana, la
Maria Teresa havia incorporat el cristianisme o la fe cristiana a les seves creences, però, a més, també s’havia nodrit de la no-violència de Lanza del Vasto, del vegetarianisme de Llum de la Selva i de tants d’altres. L’interessava l’esperit i la vida a escala humana. Creia en l’evolució i també estava interessava en la creativitat. Creia que l’esperit havia de poder viure a la Terra, però les circumstàncies feien que fos difícil. Llegia poc, però amb sentit crític. Entre la seva lectura hi havia autors tan diversos com Emmanuel Mounier, Erich Fromm, Giovanni Papini, Teilhard de Chardin, Bertrand Russell, així com autors de poesia. A més, llegia temes orientals d’Alan Watts, de Lanza del Vasto i, també sobre el marxisme.
També escrivia, de ben joveneta ja havia guanyat premis i accèssits. De més gran, explicava que ella escrivia per comunicar-se, sobretot, en èpoques de tensió, que era una solució quan la societat no omplia aquest nivell. La majoria del que va escriure ho va fer cap als 40 anys. El seu llenguatge era el del poble. Algú li va suggerir que alguna cosa del que escrivia era poesia, però ella no coneixia els límits de la poesia. La
Maria Teresa va participar en un concurs de poesia i va intentar fer difusió dels seus poemes, però sempre sense èxit.
Va ser després de la seva mort quan, la Montserrat, la seva germana, va trobar les carpetes que contenien els seus escrits, el seu contingut eren poemes i prosa. A la introducció del llibre
Maria Teresa Borri Ferran. Més enllà de la màscara, l’autora, Montserrat Borri Ferran, escriu: “Ara, llegits i transcrits els poemes, ens fem creus de com ens podia haver passat desapercebuda la seva important producció, amb la intensitat de vida continguda... Quin greu..., com ignorem sovint els somnis i patiments més íntims dels que tenim al costat...”.
Tot i que havia estudiat Peritatge Mercantil, la seva vocació era l’assistència social. Va exercir en diverses parròquies, principalment a la Creu de Barberà
A la mateixa introducció, l’autor del pròleg del llibre, mossèn Joaquim Brustenga i Miquel, escriu: “Ah..., els escrits de la
Maria Teresa...! Jo aconsello a la família que els publiquin”.
Maria Teresa Borri Ferran va néixer a
Sabadell el dia 16 de febrer del 1936, el dia de la primera volta de les eleccions generals que va guanyar al Front Popular. Els seus pares eren Sebastià Borri Guasch i Rosa Ferran Martí. Del matrimoni també en van néixer la Montserrat i el César. L’avi patern, Alfons Borri Amigó, fou un industrial i inventor sabadellenc i el matern, Joan Ferran Genera, un reconegut sastre també sabadellenc.
Els records d’infància de la
Maria Teresa eren els propis dels de temps de postguerra: de sensació de tristor i soledat, de menjar guixes i llenties o de jugar amb tronxos de col, perquè no hi havia joguines. Els diumenges a la tarda feien teatre al menjador. Vivien al carrer del Pare Sallarès a casa de l’avi sastre. El 1939, quan el pare va arribar del camp de concentració, van anar a viure amb la Inés Guasch, l’àvia paterna, al carrer de Sant Pau. Recordava l’arribada de l’avi Alfons, que havia estat molts anys a l’Havana, i la nina que li va portar, que la va guardar tota la vida.
La
Maria Teresa va anar al col·legi de les Escolàpies, l’educació va ser intensament cristiana. Als 12 anys va començar a estudiar Peritatge Mercantil a l’Escola de Comerç. No estudiava, només quan hi havia exàmens. No va tenir mai disciplina. Als 17 anys, havent acabat el Peritatge Mercantil, va començar a treballar, a contracor, al despatx tèxtil d’uns parents. A casa es necessitaven diners.
Cap als 19 anys va formar part de les catequistes de les Coves de Sant Oleguer. A la fotografia adjunta, del setembre del 1955, es pot distingir la
Maria Teresa, amb vestit blanc; la senyora Brunet (ànima de les catequistes), amb vestit estampat; al seu costat un jove Simón Saura, i més enllà Josep M. Pareja. Al darrere i al mig, el jesuïta Josep M. Borri Mestre.
No li agradava la feina que feia al despatx, un dia va llegir un programa de l’Escola de Formació Social i va pensar “això és lo meu”, i es va dedicar, també a l’assistència social a partir del 1958. Amb tenacitat i sacrifici va poder compaginar l’obligació amb la devoció, és a dir, la feina amb la vocació. Era la gran de tres germans i el pare havia mort quan ella tenia 22 anys. Va treballar de secretària o de representant a diverses empreses i va exercir d’assistent social a l’Agrupació de Veïns de la Creu de Barberà; a la Parròquia de Sant Vicenç de Sarrià; a la Parròquia de Sant Medir, a Sants; a la Parròquia de Sant Odón, a Barcelona; a la Parròquia de la Bonanova; a la Parròquia St. Cristo de Badalona; al Casal de Montserrat, i a la Parròquia i a l’Ajuntament de Caldes de Montbui.
A la Creu de Barberà va fer una ingent labor, l’any 1963 va elaborar la tesina
Vida sociocultural y su correlación con la religiosa, en la Creu de Barberá de Sabadell, en què enumera els greus problemes estructurals i socials que afectaven el barri i les solucions que ella proposava. Aquesta tesina, que està dipositada a l’
Arxiu Històric de Sabadell, va ser consultada per l’historiador Eduard Masjuan l’any 2012.
Després de la
Creu de Barberà, la Maria Teresa va treballar a l’
Ajuntament de Sabadell, però feia més paperassa que no pas les labors d’assistent social, que era la seva vocació.
Per la relació que tenia amb els centres oficials, li van proposar ser la delegada de la Sección Femenina de la Falange. S’ho va pensar seriosament i va acceptar l’oferta, però va ser un fracàs. No va poder dur a terme el que ella volia: reinterpretar, a la pràctica, l’estructura social (convençuda que era possible) de l’organització a
Sabadell. Primer la van acusar de ser més assistent social que delegada de la Sección Femenina, és a dir, més social que capità manaire. Però el que va precipitar els esdeveniments va ser la felicitació de Nadal del 1965, que consistia en un dibuix fet pel seu germà César, juntament amb un poema de Joan Maragall, en català, és clar. En català! Va ser destituïda per l’alcalde,
jefe local de Falange, a petició del
consejero local y jefe de la Guardia de Franco.
Un aspecte intel·lectual i singular de la
Maria Teresa va ser la d’inventora. Va presentar a l’Oficina Española de Patentes y Marcas: les memòries descriptives i els plànols de:
- Barco submarino para la recogida de basura del fondo del mar.
- Aparato telefónico.
- Dispositivo calefactor para todo tipo de àrboles frutales.
I un altre aspecte a remarcar de la personalitat de la
Maria Teresa va ser les desenes de cartes dirigides a persones dirigents dels més alts estaments, per comunicar-los interessos, problemes o reivindicacions.
La
Maria Teresa Borri Ferran va morir el dia 31 de juliol del 2016.
En el llibre abans mencionat,
Maria Teresa Borri Ferran. Més enllà de la màscara, la seva germana Montserrat escriu: “Sí, la Maria Teresa estava molt malalta, hem hagut de fer esforços per adaptar-nos-hi, però... justament ha estat en aquests últims anys d’acompanyament, que hem pogut captar, admirar i gaudir de la seva gran intel·ligència i la seva humanitat, convivint amb el sofriment. Per això, les lliçons que n’hem rebut, només amb l’actitud i molt poques i sempre precises paraules, les hem volgut fer extensives en aquest llibre.”
Fotos: retrat de Maria Teresa Borri Ferran. Catequistes de les coves de Sant Oleguer l’any 1955 (la Maria Teresa, amb vestit blanc), la Maria Teresa amb jovent de les coves l’any 1955. E. Carnicer, Maria Teresa Borri, César Borri, M. Valls i Simón Saura / Família Borri Ferran
